dilluns, 21 de desembre de 2009

Tornar al camí.

S' ha acabat la marrada de les deesses i dones voladores. Ha estat un exercici de paciència que em calia per renovar energies, treballar el color i evitar l' anquilosament. Procuro fugir de la repetició d' una fórmula estètica, per molt que l' hagi trobada jo mateixa. En això m' han ajudat alguns amics, com també la visita a la meravellosa mostra de Frantisek Kupka, que a la Fundació Miró desplega la seva visió penetrant de la natura, que va molt més enllà d' una representació sensorial: ell en deia abstracció orgànica, definició encertadíssima que faig meva en la pròpia recerca. Aniré penjant- ne mostres.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Autoexpoli

Si ens podem explicar ( que no estar- hi d' acord) els casos de Clarà i Pere Pruna, en que el seu llegat ha estat pràcticament bandejat del nostre patrimoni, malgrat, com en el cas de Clarà, haver estat explícitament donat a Barcelona, per motius baixament polítics que no haurien de comptar en el reconeixement de cap obra d' art, el cas de l' arxiu Centelles ve a demostrar un cop més com es de baixa l' eficàcia en preservar la nostra cultura, tant per part de les institucions com per la responsabilitat dels hereus. No he seguit de primera mà aquest procés, que ara ens esclata als ulls deixant- nos un cop més meravellats de la pròpia ineficàcia, petitesa i mesquinesa. Un país que produeix artistes i poetes com per exemple, Carles Riba, de qui no s' han reeditat les traduccions d' Homer, que haurien de formar part perpetua del patrimoni cultural, o de Ramon Llull, també inexistent a les llibreries, ens deixa orfes mentre s' enlluerna amb la darrera ensarronada de qualsevol Damien Hirsh i les seves criatures en formol. Si no estem d' acord amb els judicis polítics que es fan sobre els artistes, doncs l' obra hi està per sobre, encara podem estar- hi menys en que no es defensi una obra tan acceptablement correcta, segons aquests paràmetres, com la d' aquest genial fotógraf.

dijous, 12 de novembre de 2009

Altre cop Orhan Pamuk

Fa poc que he descobert aquest autor, que em va fascinant delicadament. La seva prosa i els seus temes tenen una qualitat "plàstica" que no rau en les descripcions, si no que impregna tota la seva visió i la manera de descriure- la. No es estrany, doncs es també un home que dibuixa i a qui interessa la Pintura. No m' estendré en una crítica que està fora del meu abast; només volia recomanar, a qui no l' hagi llegit, el seu llibre "Me llamo Rojo", que ens endinsa en la historia de les miniatures turco- perses de manera originalísima, plena de vivacitat i poesia.

divendres, 30 d’octubre de 2009

Freqüències o sinestèsies?

A Santa Mònica es pot veure una instal·lació d' Eugènia Balcells amb el títol "Freqüències", molt acuradament realitzada, com aquesta artista ens té acostumats. En aquest centre d' art de la Rambla ja fa temps que s' està incidint en propostes que acosten l' art i la ciència, cosa que ens sembla que cal fer i en que cal aprofundir. Es molt difícil esbrinar, en obres d' aquestes característiques, allò que l 'artista planteja en termes poètics del substracte autènticament científic del que s' ha servit per sustentar l' obra. En aquest cas, Eugènia Balcells em penso que fa més un exercici de sinestèsia que una anàlisi estrictament exacta. Tenim espectres de color en les freqüències que emeten agents diferents, i la seva correspondència amb el só. El resultat es fascinant i molt estètic, com en les altres dues instal·lacions, més aleatòries i lliures. Cal seure allà i mirar- s'ho, deixant-se dur pel joc canviant que es va reflectint de manera envoltant.
A mi m' ha agradat molt. Malgrat tot, em pregunto si en aquests tipus d' obres no s' introdueix, "à l' insu de l' artiste", un cert didactisme que les fa una mica ingènues, i que en minva el seu valor artístic i poètic.

dissabte, 3 d’octubre de 2009

"El gos com a gos, el cavall com a cavall"

Aquesta es la meva cita preferida d' Epictet, i em servirà avui per aclarir una mica el concepte final de l' entrada anterior. Aquí la perfecció queda limitada per Epictet a allò que es genuí...però segurament arribar al grau més alt d' adequació amb la identitat es la mena de perfecció que cal buscar, i no quelcom d' abstracte i lluny de la realitat: entenent la realitat com tot allò que es o pot ser possible.
Dins d' aquests paràmetres, el defecte adquireix caràcter d' individuació; i lluny de desvirtuar la bellesa o virtut de cada individu, en ressalta allò que li es propi només a ell; ja s' entén que sempre que quedi dins els límits de la identitat.
Ara ( tornant a la sal humida), fer d' un defecte una virtut no deixa de ser un exercici pervers, sobretot quan la sal humida, més barroera, ens la facin pagar més cara que la seca i modernitzada.

dijous, 1 d’octubre de 2009

Defectes

Mentre al super buscava flor de sal (un luxe abans desconegut) trobo un paquet amb aquest nom: Sal humida. Sense acabar de creure- m'ho, miro el paquet i no hi ha dubte; m' ofereix sal humida...allò que sempre havíem trobat molest i que miràvem de solucionar posant grans d' arrós als salers, deixant el paquet al sol o altres remeis casolans. Però, des de que la sal es seca i llisca feliçment del saler avall, es possible que hi hagin persones que trobin a faltar aquells entrebancs, que pensin en tot un entramat que hi havia a les cuines que resulta entranyable... perquè les molèsties que s' hi afegien ja les hem oblidat o perquè realment no les coneixem; de tal manera que un defecte que ja s' havia esmenat reapareix amb un aura prestigiosa de cosa "antiga" o més natural que la que ara tenim.
I es que els defectes poden tenir un poder de suggestió que segurament consisteix en fer les coses interessants...com ara la escoliosi de Marylin, o la mirada dels miops que resulta misteriosa, i que els fa semblar distants quan només son distrets.
A mi m' agrada que a les meves obres hi hagin defectes; més en el sentit d' una escoliosi que en alguna cosa molesta, com ara la humitat a la sal. Tenen els defectes que se m' escapen, però també aquells que poso o deixo amb intenció, perquè l' espectador, en mirar-ho, acabi la corba, rectifiqui l' angle o simplement s' adoni que no m' interessa la perfecció.

diumenge, 27 de setembre de 2009

Per fi he acabat la Dafne de que us parlava fa poc. Aquesta sèrie de deesses o gegantes que se m' imposen entremig de la tasca habitual, més abstracta i sense "tema", em desconcerten tant com si em creixessin fulles. He de pintar- les: aquí les teniu.

Dafne desconcertada


dissabte, 19 de setembre de 2009

Llestos i vius

Ahir era tard i volia ploure , i vaig agafar un taxi. Tot entrant vaig veure que conduia una dona (això es irrellevant) i que estava parlant pel mòbil amb gran entusiasme. - La cocina me la hago, seguro...pero si podemos tirar el tabique, nene, nos va a quedar el cuarto de miedo...- Li vaig indicar on volia anar quan va respirar entre dues frases ben cridades; ella va arrencar i va seguir la conversa amb entusiasme. Mentrestant jo anava pensant que conduia amb una ma i que no em tranquil·litzava gaire que donés batzegades enmig del passeig de Gràcia. De manera que li vaig dir, procurant ser finament irònica i no ofendre, que si l' estava molestant no em faria res baixar- me. Em va fer un gest com dient "no et preocupis" i va seguir xerrant. Barcelona es cada cop més una selva, on tothom va a la seva i es llest (per que no anar per la acera en moto si així tallo? ) es viu i camina dret com un robot encara que de passada empenyi els altres.
Ja n' estic tipa, si em permeteu dir- ho així; i això va fer que li digués a la senyora que baixaria del taxi si no s' estava per la feina. - Ah, mire... yo puedo conducir con una mano, que no pasa nada.
_ Si, però resulta que jo li pago el servei i s' entén que vostè ha d' estar per fer- ho el millor possible. Quan vagi sola, faci el que vulgui. (I no vaig afegir; que ja la multaran, espero).
Va quedar moixa, calladeta i em va portar cap a casa.
Però us asseguro que mentre li deia aquelles coses em feia por com podia reaccionar aquella senyora tan llesta i tan ben avesada a la vida urbana.

diumenge, 13 de setembre de 2009

Fulles de llorer

M' he passat tot el mes d' agost i el que va de setembre enfeinada amb una "Dafne" que anava sortint sola. Està en la línia de les altres deesses que us he mostrat aquí, retrats imaginaris de mig cos o sols de la testa. La meva Dafne mostra unes mans que es van cobrint de fulles, i amb elles mig es tapa la cara, mentre el cap també s' ha omplert de llorer. La feina es considerable...ja que es tracta de ser fidel al tema i al mateix temps no resultar empipador; a més, el mínim que es pot demanar a una pintura es que sigui coherent amb ella mateixa, sense cap defalliment.
Doncs be, avui quan ja pensava que estava a punt d' acabar- la, les coses s' han començat a torçar. Ahir vaig trobar una branqueta de llorer, de la espècie que te la branca vermella, i això em va servir molt per dibuixar el fullatge i donar un toc de contrast al color. Ah, però avui, amb aquelles fulles al davant, m' he entusiasmat i el quadre ha anat derivant cap a un realisme inútil, que no te res a veure amb la meva primera intenció.
En aquests moments el primer impuls es d' engegar- ho tot a rodar...però el que he fet es tapar el quadre amb un llençol. Esperaré que s' eixugui i li passaré paper de vidre...per totes i cada una de les fulles. I tornarem a començar.
No es quelcom que no m' hagi passat mai; el bonic es que desprès, sembla que la pintura s' ha fet d' una volada, sense esforç. I a més, s' enriqueix amb el lleuger fons de "pentimento" que hi quedarà.
Si m' en surto, ja la penjaré a veure que us en sembla.

dimecres, 9 de setembre de 2009

Uniformats

Fa un temps, vaig fer passar uns vídeos antics que tenia al nou sistema VHS, ara també superat. Uns eren copies de la televisió i d' altres familiars, de quan els nens eren petits i tot allò. Un cop desats i oblidats, vaig tenir la sorpresa de que el laboratori m' avisés de que encara en tenien uns quants que no havia recollit. Hi vaig passar i ens els varem mirar. Eren uns nens (com els meus) amb unes palmes i palmons (com els seus), era una senyora amb un vestit jaqueta com el meu, amb la faldilla ran de genoll i la jaqueta a la cintura, amb un cabell crepat com el meu, i que també es deia senyora Rovira, (i per això m' havien cridat). Vaig quedar enlluernada per l' efecte clònic i per com les diferències que hi podien haver entre aquella família i la meva s' esborraven amb el pas dels anys...segurament per que havíem fet coses semblants, portat vestits semblants, adoptat aires semblants..i tot això sentint-nos únics, especials i gairebé diria que distingits.
De manera que vaig trobar que, vistos de lluny, els humans devem aparèixer tan indistingibles com ara una colla de ximpancés ens pot semblar a nosaltres.

dijous, 3 de setembre de 2009

Els disset anys de Mozart

Gairebé sempre, els comentaristes musicals, sigui a la ràdio o en els programes de ma, en anunciar, posem per cas, la Simfonia nº 25 de W. A. Mozart, remarquen molt el fet de que Mozart la composés als disset anys. No per que la composés, doncs ja es sabut com va ser de precoç, si no per que aquesta música te un caràcter ombrívol, es molt dramàtica i aquests estudiosos troben estrany que un noi adolescent fos capaç d' escriure quelcom de tan profund i carregat de tragèdia; quan es precisament aquesta época difícil la més feconda en aquest tipus de sentiment, amb un fons de desesper intens, més que en les obres de maduresa en que ja no serà tan difós, grandiós i tremendament inexplicable.

James Joyce al seu "Retrat de l' artista adolescent", descriu de forma admirable aquest moment especial i difícil; la novel·la ens interessa fins que Dedalus troba la seva expressió artística, el seu centre, i Joyce ens fa patir una petita demostració....Un altre cas ben especial va ser el d' Arthur Rimbaud, poeta "maudit" per excelència, amb una acidesa insuperable que posava en questió qualsevol valor establert...fins que va fer- se gran i va deixar de banda tot aquell potencial. Probablement per que ja no li feia cap falta.

Mozart no va perdre, però, ni una engruna de les seves qualitats; encara que la seva Simfonia nº 25, crec que en sol menor, resulta una obra amarada de dolor, es el patiment jovenívol que desprès s' eixamplarà amb més i més colors.

dimarts, 25 d’agost de 2009

Prehistoria de Kim Novack

L' amiga "tele" va passar una pel·lícula en sumptuós blanc i negre, una de les primeres en que apareixia aquesta actriu, o més ben dit, estrella, que va ser tan admirada per la seva bellesa de caire misteriós i enigmàtic. Aquí, però, era una noia jove molt bonica i no gran cosa més. Tot contemplant el seu bell rostre en els primers plans, es podia constatar com l' havien anat transformant per aconseguir potenciar el seu intrigant, fred i melangiós posat. Ella va limitar- se a no somriure gairebé mai (seguint l' exemple de Greta Garbo) a moure' s amb elegància i a mostrar aquella expressió inexpressiva, si em permeteu el contrasentit. Es va convertir en una perfecta protagonista de pel·lícules de misteri, emoció, intriga, que era com aleshores les anomenàvem, o en la dona fatal que amagava una tendresa insospitada, com a Picnic, que va ser un dels seus grans èxits, almenys aquí. A la peli que van passar l' altre dia hi apareixia també una joveníssima Dorothy Malone, actriu que mai va assolir els nivells de fama de la Novack. Ella no va deixar- se transformar, i en papers secundaris va aportar tota la seva gran personalitat i una força que responia al paper en que treballés, com a la memorable "Escrito en el viento" de Douglas Sirk. Quan feien aquella pel·lícula no devien imaginar com serien de divergents les seves respectives carreres.
I això m' ha fet pensar en allò que deia Degas:... "que les reines se font de distance et de fard"...

dilluns, 10 d’agost de 2009

Venècia.

Orhan Pamuk, al diari El País, ens comenta de manera desenfadada i amb molta ironía, com ha estat la seva visita a la Bienal de Venècia d' enguany. L' article ( diumenge 9 d' agost), es una delícia descriptiva de la seva vida acadèmica i d' allò que representa la Bienal pels que tenen el privilegi, o no, de viure en aquella ciutat, que com a mínim, podem calificar de diferent a totes les demés.

Orhan Pamuk es mostra dòcil i humil davant de l' art "contemporani"; es culpa a si mateix d' oblidar sovint llegir les instruccions de l' artista. Diu que de vegades aquests textes son tan llargs com algunes novel·les dolentes, i que no solament expliquen la intenció de l'artista o el contexte de l' obra, sino que ens aconsellen allò que hem de sentir en contemplar-la. I l' escriptor es troba en falta per no ser capaç de sentir- ho.

Perdoneu- me que m' aprofiti d' aquestes idees, però som a l' estiu i els cervells van a poc a poc...Volia sobretot remarcar com aquest sentiment d' inutilitat que ens provoca aquest pretès "art" tan racionalitzat no es exclusiu de ningú i es fa cada cop més general. Fins quan haurem de suportar l' estéril joc de posar ordre i claredat al misteri?

diumenge, 19 de juliol de 2009

Més i més fauves.

A Barcelona acabarem tenint una revisió completa d' aquest període de l' art. I ja anava sent hora. Amb Maurice de Vlaminck veiem potser la postura més pura i radical del moviment, que va tenir a casa nostra moments d' oblit i desdeny en favor d' altres estètiques més elaborades i racionals, com ara el Cubisme. Tenim un instint natural, els catalans, cap a les manifestacions espontànies que corregim amb una racionalitat exagerada. Els dragons queden dominats per la regla i el compàs...i en aquests moments l' art que veiem a les galeries privades oscil·la en general entre les dues postures extremes, decantat cap a la sequedat més absoluta del concepte, lligat de peus i mans a la literatura i despullat de qualsevol derivació sensorial. En determinats moments això pot ser una reacció sana i necessària, però un cop corregida la deriva, la pintura hauria de retrobar el seu lloc i emocionar- nos. Emocionant-se...

dimarts, 14 de juliol de 2009

Un llibre endarrerit

Entre les moltes lectures que sovint anem posposant, o que no ens han vingut a les mans, jo tenia el llibre de Céline, "Voyage au bout de la nuit". L' havia fullejat (amb un cert escàndol) però no era capaç d' enfrontar- m'hi. Ara, que segons veig començo a estar curada d' espants, me l' he comprat en francès i l' he llegit amb una atenció meravellada. Enlluernada per aquella prosa castissa, viva i descarnada, m' he ficat en el desencant amarg i tanmateix airós i ple d' humor de la novel·la, deixant pel final les explicacions, la biografia i exordis que conté el llibre. I quan fem això, la lectura no ens ve tenyida per cap judici previ, sobretot si no sabem res del seu autor, com confesso era el cas. Saber que Céline, pseudònim de Louis Destouches, va ser colaboracionista i declaradament antisemita, potser m' hauria obligat a una lectura més "política" que literària, hauria llastrat l' experiència artística amb un pes historicista que no li feia cap falta.

Això si, a posteriori aquests detalls biogràfics m' han fet copsar l' angoixa continguda en les successives aventures "al fons de la nit", que exploren els principals abismes de la vida humana, la guerra, la bogeria... o les diverses maneres de fer bullir l' olla. Céline ens esgarrifa tot rient, una mica com si pensés que les coses podrien ser molt millors...però quan sabem quina va ser la seva aposta pel nazisme aquest color de tolerància s' ens difumina, mostra la seva desesperació i el fons intransigent amb la feblesa o la lletjor.
La biografia no es mai imprescindible, però conèixer- la acaba de dibuixar l' artista.

dissabte, 20 de juny de 2009

Fauves i domèstics.

A La Vanguardia del 14 de Juny, J.F. Yvars, (un dels pocs crítics d' art que sempre val la pena llegir) ens preguntava, parafrasejant a James Helkins ..."Ha llorado alguna vez ante una obra de arte? ¿Cuando fué la última vez que lo hizo? Us remetré a la lectura d' aquest article, ple de referències interessants, i que acaba amb una advertència : "cuidado pues, con las emociones".
Però no ens equivoquem, doncs Yvars també diu que "el ascetismo de la percepción intelectual empobrece, sin duda, la experiencia estética", i es ben clar en la seva condemna de la "disolvente plástica en alza". A mi em sembla que els Fauves van omplir un buit entre l' excés de sentimentalisme dels últims romàntics, sense caure en la dissolució impressionista, i el que es més important, sense perdre el gust de la pura pintura.
El sentiment i la emoció son quelcom subjectiu, i sorgeixen quan un menys s' ho espera. Quan vaig veure els gravats de Goya per primer cop, em vaig posar, literalment, a tremolar. En una exposició que visitava hi havia un quadre de Ingres, La Font, que representa una noia nua amb un àmfora que vesa aigua. Una visitant es va quedar enlluernada i va dir amb devoció . ¡Que bonic! L' art desperta (i aquesta es la seva funció) emocions simples, les més pregones; la força, la bellesa, el misteri...
A propòsit, però, de la iconografia fauve, deiem que va ser comuna a tots ells i que ara trobem a faltar un aglutinant d' aquest caràcter, que potencii la imatge per sobre dels conceptes. Aquesta imatge que facilitaven els mites, potser només l' ha trobada l 'art Pop, en la imatgeria del cine o de la publicitat. Per formació hi han artistes que ens trobem orfes d' aquesta font, i enmig de la particular lluita per l' expressivitat, de tant en tant recorrem als grans totems que van presidir la nostra formació, i que ara, lamentablement cauen en desús.
I tant cómodes com eren...

diumenge, 14 de juny de 2009

Estimats fauves

Tot visitant la mostra que sobre Van Dongen s' acaba d' inaugurar al Museu Picasso, em preguntava com es que en aquests moments els artistes semblen ( semblem) haver perdut una iconografia definitòria, ni que fos en grau mínim, de la nostra especial vivència del moment històric, o simplement de l' ambient general de la societat. Al grup dels Fauves hi trobem una clara inclinació a retratar els ambients del circ, del cafés o cabarets, de la vida al carrer o en interiors sòrdids o luxosos. Hi desfila una galeria de personatges ben vius, dibuixats amb nerviós carbonet, amb quatre cops de color, o amb més ambició en quadres plens de cromatisme i de drama. Aquesta temàtica es present en obres de Picasso, Matisse, el nostre Opisso i el mateix Van Dongen, que en fa un ús libèrrim i apassionat. També trobo en aquest pintor aquella flaire de llibertat que el va fer evolucionar sempre, potser amb alguna equivocació cap al final de la seva vida, però que representa l' esforç i la lluita que un vertader artista ha de mantenir sempre, tot evitant l' anquilosament. A falta d' una imatgeria viva, el que veiem sovint a les galeries o als museus, al moment actual s' allunya molt de la visió estética; es recolza en una doble articulació, talment com el discurs literari, partint d' una idea, no d' una imatge, i desplegant a partir d' això un discurs de signes, que tanmateix podríen ser lletres, estalviant- nos així la feina de desxifrar unes xarades pretesament plenes de trascendència. Ignoro si els artistes d' ara llegeixen massa...o potser miren poc.
Prometo continuar.

divendres, 29 de maig de 2009

Memobiles de Krähenbühl

Quan la investigació, ja sigui de formes o de materials, es feta amb honestedat i sense pretensions de ser- ne la última paraula, o de transmetre un missatge rabiosament "contemporani", s' ens poden oferir obres com la que Etienne Krähenbühl ha presentat a la galeria Joan Gaspar, actual per intemporal, tant lúdica com seriosa, tan estètica com purament experimental. Aquest escultor, mestre en les arts del ferro, de qui tenim desde ara a Barcelona una escultura al carrer Alfons XII; nº 99, davant de l' Escola Suissa, troba unes aleacions que en ser colpejades emeten un sò armoniós. Les mateixes formes en que aquests metalls s' agrupen, generalment penjats del sostre, o en fines tiges, afavoreixen la seva contemplació, per la seva simplicitat, per l' equilibri finíssim entre les diferents peces o la rotunditat que en d' altres assoleix aquest creador, que ha trobat l' ànima més pregona del metall i ens la ofereix convertida en objecte digne d' una contemplació detinguda.

dilluns, 25 de maig de 2009

Nou?

El MACBA ha fet noves adquisicions: anem a veure- les amb tot l' interès. A la guia de l' exposició, que consultem posteriorment i que no porta firma, les justificacions extremament teòriques no ens consolen de la decepció. Es evident que s' han afegit obres de gran vàlua; al meu humil parer inquestionables, com ara Oteiza, Gego, i del nostre país, les capses d' Antoni Llena, que ocupen un lloc d' honor; encara que pel seu caràcter íntim s' hauríen beneficiat més en un àmbit reduït. La guia no conté cap llistat de les noves incorporacions, cosa que seria útil i gairebé indispensable. Però, tot i acceptant que un museu que vol ser contemporani, o que així es defineix, ha de mostrar els corrents més importants del moment, la tria que s' en faci serà definitòria d' una postura que pot ser, i en aquest cas es, estreta i dogmàtica, encarcarada en propostes no tan noves, caducades de fa temps i que hauríen de tenir una presència mínima i purament testimonial.
La revolta i la mort de l' art, la incorporació de noves tecnologies i la infladura conceptual que esterilitza qualsevol impuls estètic son ja quelcom que pertany al passat; i no un passat d' ahir mateix, sino de dos o tres generacions.
Joan Brossa, en una conversa, va contestar a la meva pregunta de que era per ell la màgia dient- me que no podia dir- m'ho. Això es- va dir- com anar al cine i encendre els llums per veure- hi millor.
Doncs això.

Paintings. Gorgona. Oli s/ fusta entelada.


dissabte, 2 de maig de 2009

Caminar ciutats.

A qualsevol ciutat, hi ha un element que generalment genera en nosaltres ben poca atenció, i que en canvi a un nivell inconscient afecta molt a la percepció del seu caràcter. Sigui quina sigui la manera en que ens hi passejem, el sòl, l' empedrat o els palets que guarneixen les aceres ens fan la visita més o menys autèntica. Penso en aquests moments en l' atmosfera perduda del nostre barri gòtic, actualment més cómode, amb els carrers llissos i asfaltats, però molt menys suggeridor del que era abans, amb els panots cantelluts i les aceres estretes. Si aneu a Praga, mireu a terra. No sé com faríen a l' época el mosaic deliciós de les aceres, empedrat de petites peces quadrades, però trepitjar- lo proporciona una forta impressió, entre poética i compasiva, (quantes esquenes doblegades, quant d' esforç perque hi passem ara tant tranquils), que en aquesta ciutat convertida en parc temàtic, es una de les coses que ens fan retrobar en certa mesura el sentit d' una ciutat on no se sap a on van els checs a comprar el pa.

dimarts, 28 d’abril de 2009

Museus oblidats

Algunes ciutats disposen de grans col·leccions de pintura, amb obres de gran categoria i a on anem per veure directament aquells mestres incomparables que ja coneixem, hem sentit parlar o vist reproduccions dels seus quadres. En d' altres cal buscar una mica per veure pintura; en tenen poca, ja per haver estat expoliats o també per manca d' interés, perque hi ha pobles músics, pobles literaris, o escultors, arquitectes o pintors. Però visitant aquestes ciutats ens trobem amb alguna col·lecció en que, a banda de posseir obres notables, disposa d'altres d' autors poc o gens coneguts. Això ofereix l' avantatge de la distància; en no tenir cap idea preconcebuda, aquestes pintures se' ns ofereixen sense referències, despullades de cap previa interpretació, i per tant rodones, palesament pictòriques.
Principalment en obres clàsiques, la temàtica religiosa o mitológica, cada cop més i més allunyada del coneixement de l' espectador (que entre la joventut es ja una mancança amenaçadora), s' afegeix a l' estranyament d' uns temes que ens resulten misteriosos i enigmàtics. De pas en pas, i per obra del temps, la ignorància del seu significat, junt amb la virginitat de la nostra mirada que per primer cop aprecia un obscur mestre desconegut, la pintura pot esdevenir quelcom gairebé surrealista, com una finestra que el pintor ens obre sobre la seva ànima i els seus somnis, o millor dit, les seves visions. L' escena bíblica, l' episodi homèric es converteixen en quelcom d' hermètic, i sobtadament això ens fa veure la sola Pintura; aquella manera que l' artista ha trobat per representar una porció del seu propi món.

dijous, 23 d’abril de 2009

Dificultats virtuals

Desprès de molts intents, només he aconseguit pujar aquesta imatge de la Vaca. No es gaire bona, però us donarà una idea.

Paintings. Vaca. Oli s/ fusta entelada.


dimecres, 15 d’abril de 2009

Vaca.

Desprès d' haver conreat durant uns anys l' escultura minimalista, que em va curar de molts entrebancs formals i de concepte (que no conceptuals) vaig tornar a la pintura amb més ganes i llibertat. Oblidant el tema, he deixat anar una fluència despullada de qualsevol connotació que no fos estrictament plàstica, pictòrica.
Un dia però, en un somni de molt impacte, vaig veure nítidament el rostre d' una vaca. Mostrava un gest de desdeny i sofriment que no he pogut oblidar. La visió era tan clara i forta que la vaig pintar. I aqui la teniu. Això va obrir la porta d' una nova figuració de que us aniré donant mostres.

diumenge, 5 d’abril de 2009

Ciutat : ordre o caos?

Ve a la ment aquesta pregunta quan passem per la nova plaça Lesseps. L' autobús no es troba entrebancs, ja no tenim aquell scalextric tant del "quiero y no puedo" falsament modern i espantós des de tots els punts de vista. Potser alguns detalls podríen estar més ben resolts, com ara la sortida del parking, però en general a la circulació li podem posar bona nota. En canvi, un cop aconsseguit millorar aquesta, cosa essencial en una plaça, i comptant amb un nou edifici (la biblioteca Fuster) molt ben resolt i molt bell, tot aquest ordre ens va fer concebre l' esperança de que tindríem un espai net, coherent, o potser amb una qualitat estètica augmentada per alguna escultura ben col·locada i un ajardinament fet amb seny. Enlloc d' això, sota la nostra mirada perplexa han aparegut uns elements fora de qualsevol justificació espacial, que s' estàn allà com llençats per una ma irada, o com sortits d' una pel·licula de l' expressionisme alemany, torturats, desproporcionats i al·ludint no sabem a quines oscures forces del subsòl... hi han escales que no duen enlloc (¿Escher?), jardineres estratosfèriques que es marceixen sovint, i una pèrgola sense roserar, sense tendal, que no sabem que resalta o que vol enmarcar o protegir...De Chirico ploraria si pogués veure aquest espai que vol ser ¿oníric, metafísic? i que no aconssegueix dels ciutadans no gaire cosa més que un sospir de resignació.

dijous, 26 de març de 2009

Kiki Smith

Allò que més m' ha impresionat d' aquesta artista (per a mi fins ara absolutament desconeguda) i que ens presenta la Fundació Miró, apart de l' evident calitat de l' obra i del benefici d' una instal·lació acuradíssima, es la seva llibertat expressiva, la confiança en el seu imaginari i la seva factura, que passa per sobre de qualsevol dificultat tècnica, cosa que li confereix una frescor i una espontaneitat sense les que cauria en, per la seva temàtica i el mòn tan domèstic que reflecteix, en la banalitat o el sentimentalisme. Res d' això, en canvi, enterboleix aquesta obra diàfana, subtil sense perdre ni una engruna de força, actual sense "parti pris", i carregada del sentit que l' artista extreu segurament d' un coneixement profund dels mestres antics. Ella parla de Grünewald d' una manera tan familiar que comprenem la molta saviesa que sustenta aquesta obra volàtil i alhora ferma.

Paintings. Pigment sec, goma s/ fusta entelada


diumenge, 22 de març de 2009


Tar and Feathers

La companyia de Jiri Kylian ofereix al Liceu aquest ballet de la seva autoría, més Silent Screen, amb coreografia de Paul Lighfoot i Sol León. La dansa evoluciona sempre, perque la fan els joves, o es fa amb els joves; les grans companyies com aquesta extraordinaria formació enfonsen les seves arrels en una acuradíssima preparació clàssica. El resultat es tan coherent i compacte que la seva bellesa es presenta sense cap fisura; no ens cal pensar si es o no actual, modern o "à la page"; entenem el seu llenguatge sobre emocions eternes, que son abordades desde una óptica naturalment contemporànea, sense cap mena d' afectació.
La delicada Silent Screen ens va fer pensar per moments a l' "Apollon Musagète" de Balanchine, referent indiscutit en la llibertat de posicions de peus i mans, que van guanyar amb ell una llibertat expressiva que l' escola clàssica retallava amb la seva ambició apol·línea. En canvi, en cap dels dos ballets es rastreja una influència massa evident de Martha Graham, que en canvi impregna abusivament el treball de moltes formacions de casa nostra.I es que una cosa es crear, i una altra la pura còpia.
Amb Tar and Feathers, Jiri Kylián es mostra dramàtic, esquinçat, amb accents minimalistes. Els seus ballarins disposen d' una força atlètica més que notable, que permet l' extrema suavitat de moviments i un control expressiu d' una claredat sublim.
Seria una llàstima que us ho perdessiu...

dissabte, 21 de març de 2009

escarabat


fil de coure,cera verge

Gurus

Molts pintors han escrit sobre l 'art; de la mateixa manera que un científic publica els seus pensaments. Però tant l' art com la ciència sòn per se una manera de pensar. Avui un dels nostres gurus de la Pintura es queixa al diari d' unes quantes coses. Es queixa sobretot de l' atenció que enguany els museus dediquen a l' obra d' artistes "de quan ell era petit".
Deixant de banda si entre ells n'hi han de verdaderament importants, el fet de recuperar-los a mi em sembla instructiu, tant per ser el reflex d' una època com per situar els antecedents del propi guru. I de tots els que ara lluiten encara per la Pintura; per ella sola, lluny de plantejaments aliens, que l' embruten i desvirtúen. No es veritat que l' obra hagi de ser impactant com un cop de puny per fer- la actual; actual ho serà sempre, tant si ens ho proposem com si no. També es impactant una carícia, un sospir...i d' altra banda els continguts d' ordre social o polítics passen de moda molt depressa i es tornen inintel·ligibles ben aviat.
Però la nostra pretesa "bruta,trista,dissortada pàtria" ja ho té, això; produeix uns personatges malhumorats, amics del negre i de les textures aspres.

dijous, 12 de març de 2009

Benvinguts


Aviat hi hauran comentaris...