diumenge, 27 de setembre de 2009

Per fi he acabat la Dafne de que us parlava fa poc. Aquesta sèrie de deesses o gegantes que se m' imposen entremig de la tasca habitual, més abstracta i sense "tema", em desconcerten tant com si em creixessin fulles. He de pintar- les: aquí les teniu.

Dafne desconcertada


dissabte, 19 de setembre de 2009

Llestos i vius

Ahir era tard i volia ploure , i vaig agafar un taxi. Tot entrant vaig veure que conduia una dona (això es irrellevant) i que estava parlant pel mòbil amb gran entusiasme. - La cocina me la hago, seguro...pero si podemos tirar el tabique, nene, nos va a quedar el cuarto de miedo...- Li vaig indicar on volia anar quan va respirar entre dues frases ben cridades; ella va arrencar i va seguir la conversa amb entusiasme. Mentrestant jo anava pensant que conduia amb una ma i que no em tranquil·litzava gaire que donés batzegades enmig del passeig de Gràcia. De manera que li vaig dir, procurant ser finament irònica i no ofendre, que si l' estava molestant no em faria res baixar- me. Em va fer un gest com dient "no et preocupis" i va seguir xerrant. Barcelona es cada cop més una selva, on tothom va a la seva i es llest (per que no anar per la acera en moto si així tallo? ) es viu i camina dret com un robot encara que de passada empenyi els altres.
Ja n' estic tipa, si em permeteu dir- ho així; i això va fer que li digués a la senyora que baixaria del taxi si no s' estava per la feina. - Ah, mire... yo puedo conducir con una mano, que no pasa nada.
_ Si, però resulta que jo li pago el servei i s' entén que vostè ha d' estar per fer- ho el millor possible. Quan vagi sola, faci el que vulgui. (I no vaig afegir; que ja la multaran, espero).
Va quedar moixa, calladeta i em va portar cap a casa.
Però us asseguro que mentre li deia aquelles coses em feia por com podia reaccionar aquella senyora tan llesta i tan ben avesada a la vida urbana.

diumenge, 13 de setembre de 2009

Fulles de llorer

M' he passat tot el mes d' agost i el que va de setembre enfeinada amb una "Dafne" que anava sortint sola. Està en la línia de les altres deesses que us he mostrat aquí, retrats imaginaris de mig cos o sols de la testa. La meva Dafne mostra unes mans que es van cobrint de fulles, i amb elles mig es tapa la cara, mentre el cap també s' ha omplert de llorer. La feina es considerable...ja que es tracta de ser fidel al tema i al mateix temps no resultar empipador; a més, el mínim que es pot demanar a una pintura es que sigui coherent amb ella mateixa, sense cap defalliment.
Doncs be, avui quan ja pensava que estava a punt d' acabar- la, les coses s' han començat a torçar. Ahir vaig trobar una branqueta de llorer, de la espècie que te la branca vermella, i això em va servir molt per dibuixar el fullatge i donar un toc de contrast al color. Ah, però avui, amb aquelles fulles al davant, m' he entusiasmat i el quadre ha anat derivant cap a un realisme inútil, que no te res a veure amb la meva primera intenció.
En aquests moments el primer impuls es d' engegar- ho tot a rodar...però el que he fet es tapar el quadre amb un llençol. Esperaré que s' eixugui i li passaré paper de vidre...per totes i cada una de les fulles. I tornarem a començar.
No es quelcom que no m' hagi passat mai; el bonic es que desprès, sembla que la pintura s' ha fet d' una volada, sense esforç. I a més, s' enriqueix amb el lleuger fons de "pentimento" que hi quedarà.
Si m' en surto, ja la penjaré a veure que us en sembla.

dimecres, 9 de setembre de 2009

Uniformats

Fa un temps, vaig fer passar uns vídeos antics que tenia al nou sistema VHS, ara també superat. Uns eren copies de la televisió i d' altres familiars, de quan els nens eren petits i tot allò. Un cop desats i oblidats, vaig tenir la sorpresa de que el laboratori m' avisés de que encara en tenien uns quants que no havia recollit. Hi vaig passar i ens els varem mirar. Eren uns nens (com els meus) amb unes palmes i palmons (com els seus), era una senyora amb un vestit jaqueta com el meu, amb la faldilla ran de genoll i la jaqueta a la cintura, amb un cabell crepat com el meu, i que també es deia senyora Rovira, (i per això m' havien cridat). Vaig quedar enlluernada per l' efecte clònic i per com les diferències que hi podien haver entre aquella família i la meva s' esborraven amb el pas dels anys...segurament per que havíem fet coses semblants, portat vestits semblants, adoptat aires semblants..i tot això sentint-nos únics, especials i gairebé diria que distingits.
De manera que vaig trobar que, vistos de lluny, els humans devem aparèixer tan indistingibles com ara una colla de ximpancés ens pot semblar a nosaltres.

dijous, 3 de setembre de 2009

Els disset anys de Mozart

Gairebé sempre, els comentaristes musicals, sigui a la ràdio o en els programes de ma, en anunciar, posem per cas, la Simfonia nº 25 de W. A. Mozart, remarquen molt el fet de que Mozart la composés als disset anys. No per que la composés, doncs ja es sabut com va ser de precoç, si no per que aquesta música te un caràcter ombrívol, es molt dramàtica i aquests estudiosos troben estrany que un noi adolescent fos capaç d' escriure quelcom de tan profund i carregat de tragèdia; quan es precisament aquesta época difícil la més feconda en aquest tipus de sentiment, amb un fons de desesper intens, més que en les obres de maduresa en que ja no serà tan difós, grandiós i tremendament inexplicable.

James Joyce al seu "Retrat de l' artista adolescent", descriu de forma admirable aquest moment especial i difícil; la novel·la ens interessa fins que Dedalus troba la seva expressió artística, el seu centre, i Joyce ens fa patir una petita demostració....Un altre cas ben especial va ser el d' Arthur Rimbaud, poeta "maudit" per excelència, amb una acidesa insuperable que posava en questió qualsevol valor establert...fins que va fer- se gran i va deixar de banda tot aquell potencial. Probablement per que ja no li feia cap falta.

Mozart no va perdre, però, ni una engruna de les seves qualitats; encara que la seva Simfonia nº 25, crec que en sol menor, resulta una obra amarada de dolor, es el patiment jovenívol que desprès s' eixamplarà amb més i més colors.