dissabte, 20 de juny del 2009

Fauves i domèstics.

A La Vanguardia del 14 de Juny, J.F. Yvars, (un dels pocs crítics d' art que sempre val la pena llegir) ens preguntava, parafrasejant a James Helkins ..."Ha llorado alguna vez ante una obra de arte? ¿Cuando fué la última vez que lo hizo? Us remetré a la lectura d' aquest article, ple de referències interessants, i que acaba amb una advertència : "cuidado pues, con las emociones".
Però no ens equivoquem, doncs Yvars també diu que "el ascetismo de la percepción intelectual empobrece, sin duda, la experiencia estética", i es ben clar en la seva condemna de la "disolvente plástica en alza". A mi em sembla que els Fauves van omplir un buit entre l' excés de sentimentalisme dels últims romàntics, sense caure en la dissolució impressionista, i el que es més important, sense perdre el gust de la pura pintura.
El sentiment i la emoció son quelcom subjectiu, i sorgeixen quan un menys s' ho espera. Quan vaig veure els gravats de Goya per primer cop, em vaig posar, literalment, a tremolar. En una exposició que visitava hi havia un quadre de Ingres, La Font, que representa una noia nua amb un àmfora que vesa aigua. Una visitant es va quedar enlluernada i va dir amb devoció . ¡Que bonic! L' art desperta (i aquesta es la seva funció) emocions simples, les més pregones; la força, la bellesa, el misteri...
A propòsit, però, de la iconografia fauve, deiem que va ser comuna a tots ells i que ara trobem a faltar un aglutinant d' aquest caràcter, que potencii la imatge per sobre dels conceptes. Aquesta imatge que facilitaven els mites, potser només l' ha trobada l 'art Pop, en la imatgeria del cine o de la publicitat. Per formació hi han artistes que ens trobem orfes d' aquesta font, i enmig de la particular lluita per l' expressivitat, de tant en tant recorrem als grans totems que van presidir la nostra formació, i que ara, lamentablement cauen en desús.
I tant cómodes com eren...

diumenge, 14 de juny del 2009

Estimats fauves

Tot visitant la mostra que sobre Van Dongen s' acaba d' inaugurar al Museu Picasso, em preguntava com es que en aquests moments els artistes semblen ( semblem) haver perdut una iconografia definitòria, ni que fos en grau mínim, de la nostra especial vivència del moment històric, o simplement de l' ambient general de la societat. Al grup dels Fauves hi trobem una clara inclinació a retratar els ambients del circ, del cafés o cabarets, de la vida al carrer o en interiors sòrdids o luxosos. Hi desfila una galeria de personatges ben vius, dibuixats amb nerviós carbonet, amb quatre cops de color, o amb més ambició en quadres plens de cromatisme i de drama. Aquesta temàtica es present en obres de Picasso, Matisse, el nostre Opisso i el mateix Van Dongen, que en fa un ús libèrrim i apassionat. També trobo en aquest pintor aquella flaire de llibertat que el va fer evolucionar sempre, potser amb alguna equivocació cap al final de la seva vida, però que representa l' esforç i la lluita que un vertader artista ha de mantenir sempre, tot evitant l' anquilosament. A falta d' una imatgeria viva, el que veiem sovint a les galeries o als museus, al moment actual s' allunya molt de la visió estética; es recolza en una doble articulació, talment com el discurs literari, partint d' una idea, no d' una imatge, i desplegant a partir d' això un discurs de signes, que tanmateix podríen ser lletres, estalviant- nos així la feina de desxifrar unes xarades pretesament plenes de trascendència. Ignoro si els artistes d' ara llegeixen massa...o potser miren poc.
Prometo continuar.