dissabte, 19 de setembre de 2009

Llestos i vius

Ahir era tard i volia ploure , i vaig agafar un taxi. Tot entrant vaig veure que conduia una dona (això es irrellevant) i que estava parlant pel mòbil amb gran entusiasme. - La cocina me la hago, seguro...pero si podemos tirar el tabique, nene, nos va a quedar el cuarto de miedo...- Li vaig indicar on volia anar quan va respirar entre dues frases ben cridades; ella va arrencar i va seguir la conversa amb entusiasme. Mentrestant jo anava pensant que conduia amb una ma i que no em tranquil·litzava gaire que donés batzegades enmig del passeig de Gràcia. De manera que li vaig dir, procurant ser finament irònica i no ofendre, que si l' estava molestant no em faria res baixar- me. Em va fer un gest com dient "no et preocupis" i va seguir xerrant. Barcelona es cada cop més una selva, on tothom va a la seva i es llest (per que no anar per la acera en moto si així tallo? ) es viu i camina dret com un robot encara que de passada empenyi els altres.
Ja n' estic tipa, si em permeteu dir- ho així; i això va fer que li digués a la senyora que baixaria del taxi si no s' estava per la feina. - Ah, mire... yo puedo conducir con una mano, que no pasa nada.
_ Si, però resulta que jo li pago el servei i s' entén que vostè ha d' estar per fer- ho el millor possible. Quan vagi sola, faci el que vulgui. (I no vaig afegir; que ja la multaran, espero).
Va quedar moixa, calladeta i em va portar cap a casa.
Però us asseguro que mentre li deia aquelles coses em feia por com podia reaccionar aquella senyora tan llesta i tan ben avesada a la vida urbana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada