diumenge, 19 de juliol de 2009

Més i més fauves.

A Barcelona acabarem tenint una revisió completa d' aquest període de l' art. I ja anava sent hora. Amb Maurice de Vlaminck veiem potser la postura més pura i radical del moviment, que va tenir a casa nostra moments d' oblit i desdeny en favor d' altres estètiques més elaborades i racionals, com ara el Cubisme. Tenim un instint natural, els catalans, cap a les manifestacions espontànies que corregim amb una racionalitat exagerada. Els dragons queden dominats per la regla i el compàs...i en aquests moments l' art que veiem a les galeries privades oscil·la en general entre les dues postures extremes, decantat cap a la sequedat més absoluta del concepte, lligat de peus i mans a la literatura i despullat de qualsevol derivació sensorial. En determinats moments això pot ser una reacció sana i necessària, però un cop corregida la deriva, la pintura hauria de retrobar el seu lloc i emocionar- nos. Emocionant-se...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada