dissabte, 20 de juny de 2009

Fauves i domèstics.

A La Vanguardia del 14 de Juny, J.F. Yvars, (un dels pocs crítics d' art que sempre val la pena llegir) ens preguntava, parafrasejant a James Helkins ..."Ha llorado alguna vez ante una obra de arte? ¿Cuando fué la última vez que lo hizo? Us remetré a la lectura d' aquest article, ple de referències interessants, i que acaba amb una advertència : "cuidado pues, con las emociones".
Però no ens equivoquem, doncs Yvars també diu que "el ascetismo de la percepción intelectual empobrece, sin duda, la experiencia estética", i es ben clar en la seva condemna de la "disolvente plástica en alza". A mi em sembla que els Fauves van omplir un buit entre l' excés de sentimentalisme dels últims romàntics, sense caure en la dissolució impressionista, i el que es més important, sense perdre el gust de la pura pintura.
El sentiment i la emoció son quelcom subjectiu, i sorgeixen quan un menys s' ho espera. Quan vaig veure els gravats de Goya per primer cop, em vaig posar, literalment, a tremolar. En una exposició que visitava hi havia un quadre de Ingres, La Font, que representa una noia nua amb un àmfora que vesa aigua. Una visitant es va quedar enlluernada i va dir amb devoció . ¡Que bonic! L' art desperta (i aquesta es la seva funció) emocions simples, les més pregones; la força, la bellesa, el misteri...
A propòsit, però, de la iconografia fauve, deiem que va ser comuna a tots ells i que ara trobem a faltar un aglutinant d' aquest caràcter, que potencii la imatge per sobre dels conceptes. Aquesta imatge que facilitaven els mites, potser només l' ha trobada l 'art Pop, en la imatgeria del cine o de la publicitat. Per formació hi han artistes que ens trobem orfes d' aquesta font, i enmig de la particular lluita per l' expressivitat, de tant en tant recorrem als grans totems que van presidir la nostra formació, i que ara, lamentablement cauen en desús.
I tant cómodes com eren...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada