dimarts, 2 de novembre del 2010




Collita d' estiu

A l' estiu acostumo pintar innocents aquarel·les. Flors que cullo al camp o paisatges absolutament naturalistes. Es un exercici que abans no em permetia (per poc seriós), però que amb el temps he descobert que m' obre molts camins. Té la virtud de fixar la imatge, ja una mica més elaborada del que pot fer una fotografia, amb un mínim d' abstracció, i es la ocasió d' estudiar formes i colors amb serenitat. Desprès, a l 'estudi, aquests assajos poden convertir- se en pintures: ja no m' els miro, però la reflexió feta es una base per posteriors elaboracions.
Us en presento uns quants fruits.

dimarts, 28 de setembre del 2010

¡Antiguo!

Això ha dit la nostra "vice "superfashionistica d' un periodista alemany que va gosar titllar de " ninetes del president" totes les ministres de l' actual govern. A part de la oportunitat o no del comentari, que personalment trobo hilarantment encertat, la reacció de la "Vogue", com ja li diu tothom, no sembla pròpia d' una persona que sàpiga fer la part entre coses superflues i coses importants...a que donar importància. Ja se sap que es a les petites capitals de província on la gent va més "mudada", vol ser més "moderrrna" i es pensa que anant amb guants , tot i que faci calor, fa fi. La reacció que em motiva a escriure aquest petit comentari no deixa de ser un simptoma: i més preocupant si, com veiem, el comparteixen totes les dones que ocupen tant importants càrrecs. Hi va haver una, Loyola de Palacio, que sempre vestia com una ursulina o una pastoreta, i recordo també la senyora Tocino que va vestir- se de pagesa d' opereta per fer una visita a uns camps. El punt està en que la normal integració de la dona no comporti vestir- se de tal o qual manera... es a dir que no impliqui un esforç suplementari , ni en diners ni en preocupació, a unes persones encarregades, simplement, d' anar a treballar cada día als seus despatxos. Tal com fa una metgessa, una advocada, una professora, que sol vestir discretament elegant sense cap mena d' ostentació. Està molt que, si la ocasió es especial, l' escot sigui més ample i el teixit més vistós, però hi ha un terme mig que sembla que aquestes damiseles no tenen ben calibrat.

diumenge, 25 de juliol del 2010

Barceló a Barcelona

Allò que m' agrada de Barceló es la seva pintura...o millor dit, la seva manera de ser pintor. Es un pintor de cap a peus, tant si pinta bé com si (com li passa bastant sovint) s'equivoca a gran escala. A mi m' agrada més quan refrena la seva ambició, agafa humils aquarel·les o un carbonet i projecta la seva visió emocionada en un tros de paper, o treballa l' argila en senzilles representacions plenes d' humor. Però està bé que se la jugui en els formats immensos, que resol molt bé, en general, quan el tema es primari i sense complicacions. Aqui no hi han enrevesats ni pretensiosos "conceptes"; l' aire circula i la joia de pintar i de representar el mon desde la panxa triomfa plenament. Ja em direu que us en sembla!

dissabte, 19 de juny del 2010

La il·lusió de la modernitat

Una amiga artista em comenta entusiasmada la possibilitat, ja propera, de fer art amb robots. Li dic que a mi m' es suficient un pinzellet de dos pèls; que, més aviat, es l' art que fa l' eina, i no al revés. Però a ella li sembla que en art es progressa, i que la nostra obligació es aprofitar les tecnologies que van sorgint. Curiosament, avui han passat a la TV. una antiga pel·licula "Ella y sus maridos" que no havia vist i la he disfrutat. Paul Newman hi fa el paper d' un artista que fa pintar una mona... i acaba inventant uns braços metàlics que pinten al ritme de la música d' un disc. Es tracta d' una antiga pel·licula dels anys cinquanta, en la que també veiem una pintora que pinta a cops de rifle...una cosa que encara perdura, ja sigui amb patates o a canonades. Els artistes tenen dret a divertir- se...i qui es deixi enganyar acabarà per perdre la sensibilitat.
La tecnologia es part de l' art, i sovint aquest es qui la desperta creant allò que necessita. Però no camina per la via del progrés ni de la eficàcia material; i si això no ho entenen els propis artistes el trist panorama actual no podrà millorar gaire.

dimarts, 27 d’abril del 2010

Explicacions

Vaig anar a la Fira del Libre d' artista, tema que m' interessa molt, que organitzava Arts sta. Mònica. Entre altres meravelles, em va cridar l 'atenció un llibre amb pàgines retallades, envoltat per cadenetes que s' havien fet amb les pròpies pàgines. Era un treball delicat i encantador; s' hi afegia un barquet de paper, minúscul. L' artista m' ho va voler explicar. Era un noi cubà, i havia posat en aquella obra tot el simbolisme d' una revolució que s' havia convertit en un texte empressonador i sense sentit, que generava únicament l' ànsia de marxar, ni que fos en un barquet de paper. Era interessant...però, sense aquells detalls verbals, l' obra en si no donava cap pista que permetés esbrinar aquella intenció. Quan un intent d' art plàstic necessita instruccions, talment com una màquina d' afaitar o una espremedora, per tal de que funcioni correctament, ens trobem amb una il·lustració, insuficient en si mateixa, apart de les qualitats formals que pugui tenir. Si desapareix la força expressiva de l' art visual, la capacitat de metàfora de la forma o del color, aviat ens trobarem amb un empobriment total de l' univers estètic que encara ens pot oferir la Pintura en qualsevol manifestació seva.

diumenge, 18 d’abril del 2010

Conformar la realitat.

Tenim la temptació de pensar que la nostra percepció del món visible es la mateixa per tothom. La realitat es amorfa; cadascú, en la seva mesura, la crea en la pròpia ment. Això dona peu a tota mena d' intransigències; sovint, els xocs ideològics son fruit d' una estètica anquilosada, inflexible, incapaç d' acceptar una visió diferent de la que es te interioritzada. Potser per la pràctica constant de l' art, (que es l' exercici que fem per tal de transmetre el mon interior), tinc la impressió de que qualsevol estètica que es tingui, i sempre s' en te una, impregna tota activitat moral o intel.lectual, i es a la base de l' ètica. Això no s' ha d' interpretar en el sentit de que tenint una bona ètica tindrem necessariament una estètica que vagi en la bona direcció. O a l' inrevés. Però, i sigui dit amb tots els matisos, si que existirà una certa correlació, diguem- ne de qualitat, entre la manera d' enfrontar- se a la vida i al món i a la societat.

dilluns, 1 de març del 2010

Propera mostra

Estic contenta d' anunciar- vos la meva nova expo que s' inaugura el dia 17 d' aquest mes de març. No esperava fer- la, però tenint obra suficient cal agafar el calb per les banyes, vull dir el brau pels cabells, o el que sigui que calgui fer, per no perdre cap ocasió d' aquestes que la vida ens porta i que no se sap ben bé per que serveixen. Això de les galeries i els galeristes s' acaba de manera irremeiable; aviat caldrà obrir uns altres camins més imaginatius en que artistes i públic es puguin relacionar amb més naturalitat. Veniu a veure' m! Seré al carrer Princesa 16 del 17 de març al 13 d' abril, a la llibreria Almirall.



dimarts, 23 de febrer del 2010

Caps- fantasma

Sovint encetem un camí que ens estimula, però que genera alguna crítica i això ens desanima. Tornar- hi al cap d' un temps provocarà un allunyament d' allò accesori , i la primera intenció es trobarà despullada de la superfluitat que s' hi va anar ficant amb l' entusiasme de la novetat.
Em penso que ara estic en el bon moment.

dijous, 4 de febrer del 2010

Sasha Waltz & Guests

Tot i sabent que aquesta temporada ja no podreu veure aquest conjunt, que ha estat quatre dies al Liceu, no em resisteixo a fer- vos' en cinq céntims per tal de que si us l' heu perdut, la propera vegada l' aneu a veure.
La seva proposta sobre música de Schubert ve a reforçar el molt interès que aquest compositor mereix despertar als nostres dies. Sasha Waltz ha presentat una interpretació arriscada, molt minimalista, on es barreja la dansa silenciosa, (que per moments ens transporta als quadres de Bacon, pel clima i l' estètica), la dansa amb el piano solista, aquest amb una mezzo, ambdós amb el ballarins, en una composició al meu entendre molt romàntica, doncs es en general el moment sentimental (en el millor sentit de la paraula) , tant com la impressió sensorial i rítmica allò que prima i determina la evolució del moviment. Aquest es un grup d' un nivell molt alt, amb uns portés increíbles, sovint suportats per les ballarines, i un dibuix impecable de grups. Si en algun moment ens podíem preguntar per la intenció, una mica críptica i personal, en general tota l' obra respon admirablement al que la música de Schubert pot suggerir, amb el seu aparent enjogassament i la tragèdia que hi es amagada.
Inclús s' hi inclou algún joc amb l' aigua...element que en Schubert ens portaria a una dimensió espiritual molt alta, que aquí no ha estat ben aprofitada.
La bellesa dels Impromtus i els lieder, (quatre dels més foscos i estremits) es va fer palesa amb dos intèrprets de gran categoria artística.

dilluns, 18 de gener del 2010

Una mica més de feina feta.

N' hi han més, de noves pintures; aquí en teniu un tast. De tant en tant cal fer un parèntesi, sortir d' un mateix, fer una tombarella, experimentar coses diferents.Però ja torno a ser al meu camí i el reemprenc amb ganes, ja ho veieu. Al meu voltant, els joves s' indignen tant o més que jo del marasme en que la vida barcelonina ha caigut pel que fa a l' art i del papanatisme regnant. Hi ha el que hi ha i no cal esperar- ne més...però si seguir llaurant i llaurant; tant sols per ser dignes de la vida.

Monotip. Impressió s/ paper


Monotip. Impressió s/ paper


Aigua- passió. Oli s/ cartró ent.


Pedra, insecte. Oli s/ fusta ent.


Arbre lluitant amb el vent. Oli s/ fusta ent.