Fulles de llorer

M' he passat tot el mes d' agost i el que va de setembre enfeinada amb una "Dafne" que anava sortint sola. Està en la línia de les altres deesses que us he mostrat aquí, retrats imaginaris de mig cos o sols de la testa. La meva Dafne mostra unes mans que es van cobrint de fulles, i amb elles mig es tapa la cara, mentre el cap també s' ha omplert de llorer. La feina es considerable...ja que es tracta de ser fidel al tema i al mateix temps no resultar empipador; a més, el mínim que es pot demanar a una pintura es que sigui coherent amb ella mateixa, sense cap defalliment.
Doncs be, avui quan ja pensava que estava a punt d' acabar- la, les coses s' han començat a torçar. Ahir vaig trobar una branqueta de llorer, de la espècie que te la branca vermella, i això em va servir molt per dibuixar el fullatge i donar un toc de contrast al color. Ah, però avui, amb aquelles fulles al davant, m' he entusiasmat i el quadre ha anat derivant cap a un realisme inútil, que no te res a veure amb la meva primera intenció.
En aquests moments el primer impuls es d' engegar- ho tot a rodar...però el que he fet es tapar el quadre amb un llençol. Esperaré que s' eixugui i li passaré paper de vidre...per totes i cada una de les fulles. I tornarem a començar.
No es quelcom que no m' hagi passat mai; el bonic es que desprès, sembla que la pintura s' ha fet d' una volada, sense esforç. I a més, s' enriqueix amb el lleuger fons de "pentimento" que hi quedarà.
Si m' en surto, ja la penjaré a veure que us en sembla.