dimarts, 25 d’agost de 2009

Prehistoria de Kim Novack

L' amiga "tele" va passar una pel·lícula en sumptuós blanc i negre, una de les primeres en que apareixia aquesta actriu, o més ben dit, estrella, que va ser tan admirada per la seva bellesa de caire misteriós i enigmàtic. Aquí, però, era una noia jove molt bonica i no gran cosa més. Tot contemplant el seu bell rostre en els primers plans, es podia constatar com l' havien anat transformant per aconseguir potenciar el seu intrigant, fred i melangiós posat. Ella va limitar- se a no somriure gairebé mai (seguint l' exemple de Greta Garbo) a moure' s amb elegància i a mostrar aquella expressió inexpressiva, si em permeteu el contrasentit. Es va convertir en una perfecta protagonista de pel·lícules de misteri, emoció, intriga, que era com aleshores les anomenàvem, o en la dona fatal que amagava una tendresa insospitada, com a Picnic, que va ser un dels seus grans èxits, almenys aquí. A la peli que van passar l' altre dia hi apareixia també una joveníssima Dorothy Malone, actriu que mai va assolir els nivells de fama de la Novack. Ella no va deixar- se transformar, i en papers secundaris va aportar tota la seva gran personalitat i una força que responia al paper en que treballés, com a la memorable "Escrito en el viento" de Douglas Sirk. Quan feien aquella pel·lícula no devien imaginar com serien de divergents les seves respectives carreres.
I això m' ha fet pensar en allò que deia Degas:... "que les reines se font de distance et de fard"...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada