dijous, 3 de setembre de 2009

Els disset anys de Mozart

Gairebé sempre, els comentaristes musicals, sigui a la ràdio o en els programes de ma, en anunciar, posem per cas, la Simfonia nº 25 de W. A. Mozart, remarquen molt el fet de que Mozart la composés als disset anys. No per que la composés, doncs ja es sabut com va ser de precoç, si no per que aquesta música te un caràcter ombrívol, es molt dramàtica i aquests estudiosos troben estrany que un noi adolescent fos capaç d' escriure quelcom de tan profund i carregat de tragèdia; quan es precisament aquesta época difícil la més feconda en aquest tipus de sentiment, amb un fons de desesper intens, més que en les obres de maduresa en que ja no serà tan difós, grandiós i tremendament inexplicable.

James Joyce al seu "Retrat de l' artista adolescent", descriu de forma admirable aquest moment especial i difícil; la novel·la ens interessa fins que Dedalus troba la seva expressió artística, el seu centre, i Joyce ens fa patir una petita demostració....Un altre cas ben especial va ser el d' Arthur Rimbaud, poeta "maudit" per excelència, amb una acidesa insuperable que posava en questió qualsevol valor establert...fins que va fer- se gran i va deixar de banda tot aquell potencial. Probablement per que ja no li feia cap falta.

Mozart no va perdre, però, ni una engruna de les seves qualitats; encara que la seva Simfonia nº 25, crec que en sol menor, resulta una obra amarada de dolor, es el patiment jovenívol que desprès s' eixamplarà amb més i més colors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada