divendres, 30 d’octubre del 2009

Freqüències o sinestèsies?

A Santa Mònica es pot veure una instal·lació d' Eugènia Balcells amb el títol "Freqüències", molt acuradament realitzada, com aquesta artista ens té acostumats. En aquest centre d' art de la Rambla ja fa temps que s' està incidint en propostes que acosten l' art i la ciència, cosa que ens sembla que cal fer i en que cal aprofundir. Es molt difícil esbrinar, en obres d' aquestes característiques, allò que l 'artista planteja en termes poètics del substracte autènticament científic del que s' ha servit per sustentar l' obra. En aquest cas, Eugènia Balcells em penso que fa més un exercici de sinestèsia que una anàlisi estrictament exacta. Tenim espectres de color en les freqüències que emeten agents diferents, i la seva correspondència amb el só. El resultat es fascinant i molt estètic, com en les altres dues instal·lacions, més aleatòries i lliures. Cal seure allà i mirar- s'ho, deixant-se dur pel joc canviant que es va reflectint de manera envoltant.
A mi m' ha agradat molt. Malgrat tot, em pregunto si en aquests tipus d' obres no s' introdueix, "à l' insu de l' artiste", un cert didactisme que les fa una mica ingènues, i que en minva el seu valor artístic i poètic.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

"El gos com a gos, el cavall com a cavall"

Aquesta es la meva cita preferida d' Epictet, i em servirà avui per aclarir una mica el concepte final de l' entrada anterior. Aquí la perfecció queda limitada per Epictet a allò que es genuí...però segurament arribar al grau més alt d' adequació amb la identitat es la mena de perfecció que cal buscar, i no quelcom d' abstracte i lluny de la realitat: entenent la realitat com tot allò que es o pot ser possible.
Dins d' aquests paràmetres, el defecte adquireix caràcter d' individuació; i lluny de desvirtuar la bellesa o virtut de cada individu, en ressalta allò que li es propi només a ell; ja s' entén que sempre que quedi dins els límits de la identitat.
Ara ( tornant a la sal humida), fer d' un defecte una virtut no deixa de ser un exercici pervers, sobretot quan la sal humida, més barroera, ens la facin pagar més cara que la seca i modernitzada.

dijous, 1 d’octubre del 2009

Defectes

Mentre al super buscava flor de sal (un luxe abans desconegut) trobo un paquet amb aquest nom: Sal humida. Sense acabar de creure- m'ho, miro el paquet i no hi ha dubte; m' ofereix sal humida...allò que sempre havíem trobat molest i que miràvem de solucionar posant grans d' arrós als salers, deixant el paquet al sol o altres remeis casolans. Però, des de que la sal es seca i llisca feliçment del saler avall, es possible que hi hagin persones que trobin a faltar aquells entrebancs, que pensin en tot un entramat que hi havia a les cuines que resulta entranyable... perquè les molèsties que s' hi afegien ja les hem oblidat o perquè realment no les coneixem; de tal manera que un defecte que ja s' havia esmenat reapareix amb un aura prestigiosa de cosa "antiga" o més natural que la que ara tenim.
I es que els defectes poden tenir un poder de suggestió que segurament consisteix en fer les coses interessants...com ara la escoliosi de Marylin, o la mirada dels miops que resulta misteriosa, i que els fa semblar distants quan només son distrets.
A mi m' agrada que a les meves obres hi hagin defectes; més en el sentit d' una escoliosi que en alguna cosa molesta, com ara la humitat a la sal. Tenen els defectes que se m' escapen, però també aquells que poso o deixo amb intenció, perquè l' espectador, en mirar-ho, acabi la corba, rectifiqui l' angle o simplement s' adoni que no m' interessa la perfecció.