dissabte, 23 de juliol de 2011

Mites i sentimentalisme

Les vacances van bé per descansar...però si no anem cansats resulten útils per canviar d' ambient, d' interlocutors i explorar diferents aspectes del món. Aquests dies he estat ben lluny del meu ambient habitual, on generalment trobo agradables coïncidències d' opinió. En l' imaginari dels que m' envoltaven, es podríen destacar dos mites ben catalans, ben arrelats i capaços de generar la defensa més aferrissada; Antoni Gaudí i Montserrat Caballé. Però en la veneració que desperten vaig trobar que els aspectes més febles d' ambdós artistes eren aquells que en un judici seriós de qualitats estètiques merexeirien alguna crítica. No es pot negar que Montserrat Caballé va tenir una esplendorosa época, i que la seva veu prodigiosa arribava a la sublimitat, cosa que ( i no ho atribuiria al pas del temps) actualment s' ha ofegat en un pantanós sentimentalisme...però es precisament això el que li dòna aquesta fidelitat d' un públic ingenu, identificat amb les versions edulcorades que ofereix, donant, diguem- ho clar, gat per llebre.
El cas de Gaudí es encara més punyent. Si l' arquitecte, genial en les seves estructures i solucions constructives, hagués tingut una visió estètica més depurada, menys "naturalista", no seria potser tan apreciat per aquesta gran majoria que el troba tan seu, tan català. Allò que meravella aquesta gran majoria son les baranetes que imiten troncs, les estàtues de guix i els recargolaments. Es veritat que es reconeix la gran importància de les estructures, però si només tinguèssim aquestes, segurament seríem feliços una petita colla i prou.
Tot això em fa pensar que la majoria de catalans som ben gaudinians...d' una manera o altra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada