Prehistoria de Kim Novack

L' amiga "tele" va passar una pel·lícula en sumptuós blanc i negre, una de les primeres en que apareixia aquesta actriu, o més ben dit, estrella, que va ser tan admirada per la seva bellesa de caire misteriós i enigmàtic. Aquí, però, era una noia jove molt bonica i no gran cosa més. Tot contemplant el seu bell rostre en els primers plans, es podia constatar com l' havien anat transformant per aconseguir potenciar el seu intrigant, fred i melangiós posat. Ella va limitar- se a no somriure gairebé mai (seguint l' exemple de Greta Garbo) a moure' s amb elegància i a mostrar aquella expressió inexpressiva, si em permeteu el contrasentit. Es va convertir en una perfecta protagonista de pel·lícules de misteri, emoció, intriga, que era com aleshores les anomenàvem, o en la dona fatal que amagava una tendresa insospitada, com a Picnic, que va ser un dels seus grans èxits, almenys aquí. A la peli que van passar l' altre dia hi apareixia també una joveníssima Dorothy Malone, actriu que mai va assolir els nivells de fama de la Novack. Ella no va deixar- se transformar, i en papers secundaris va aportar tota la seva gran personalitat i una força que responia al paper en que treballés, com a la memorable "Escrito en el viento" de Douglas Sirk. Quan feien aquella pel·lícula no devien imaginar com serien de divergents les seves respectives carreres.
I això m' ha fet pensar en allò que deia Degas:... "que les reines se font de distance et de fard"...

Venècia.

Orhan Pamuk, al diari El País, ens comenta de manera desenfadada i amb molta ironía, com ha estat la seva visita a la Bienal de Venècia d' enguany. L' article ( diumenge 9 d' agost), es una delícia descriptiva de la seva vida acadèmica i d' allò que representa la Bienal pels que tenen el privilegi, o no, de viure en aquella ciutat, que com a mínim, podem calificar de diferent a totes les demés.

Orhan Pamuk es mostra dòcil i humil davant de l' art "contemporani"; es culpa a si mateix d' oblidar sovint llegir les instruccions de l' artista. Diu que de vegades aquests textes son tan llargs com algunes novel·les dolentes, i que no solament expliquen la intenció de l'artista o el contexte de l' obra, sino que ens aconsellen allò que hem de sentir en contemplar-la. I l' escriptor es troba en falta per no ser capaç de sentir- ho.

Perdoneu- me que m' aprofiti d' aquestes idees, però som a l' estiu i els cervells van a poc a poc...Volia sobretot remarcar com aquest sentiment d' inutilitat que ens provoca aquest pretès "art" tan racionalitzat no es exclusiu de ningú i es fa cada cop més general. Fins quan haurem de suportar l' estéril joc de posar ordre i claredat al misteri?

Més i més fauves.

A Barcelona acabarem tenint una revisió completa d' aquest període de l' art. I ja anava sent hora. Amb Maurice de Vlaminck veiem potser la postura més pura i radical del moviment, que va tenir a casa nostra moments d' oblit i desdeny en favor d' altres estètiques més elaborades i racionals, com ara el Cubisme. Tenim un instint natural, els catalans, cap a les manifestacions espontànies que corregim amb una racionalitat exagerada. Els dragons queden dominats per la regla i el compàs...i en aquests moments l' art que veiem a les galeries privades oscil·la en general entre les dues postures extremes, decantat cap a la sequedat més absoluta del concepte, lligat de peus i mans a la literatura i despullat de qualsevol derivació sensorial. En determinats moments això pot ser una reacció sana i necessària, però un cop corregida la deriva, la pintura hauria de retrobar el seu lloc i emocionar- nos. Emocionant-se...

Un llibre endarrerit

Entre les moltes lectures que sovint anem posposant, o que no ens han vingut a les mans, jo tenia el llibre de Céline, "Voyage au bout de la nuit". L' havia fullejat (amb un cert escàndol) però no era capaç d' enfrontar- m'hi. Ara, que segons veig començo a estar curada d' espants, me l' he comprat en francès i l' he llegit amb una atenció meravellada. Enlluernada per aquella prosa castissa, viva i descarnada, m' he ficat en el desencant amarg i tanmateix airós i ple d' humor de la novel·la, deixant pel final les explicacions, la biografia i exordis que conté el llibre. I quan fem això, la lectura no ens ve tenyida per cap judici previ, sobretot si no sabem res del seu autor, com confesso era el cas. Saber que Céline, pseudònim de Louis Destouches, va ser colaboracionista i declaradament antisemita, potser m' hauria obligat a una lectura més "política" que literària, hauria llastrat l' experiència artística amb un pes historicista que no li feia cap falta.

Això si, a posteriori aquests detalls biogràfics m' han fet copsar l' angoixa continguda en les successives aventures "al fons de la nit", que exploren els principals abismes de la vida humana, la guerra, la bogeria... o les diverses maneres de fer bullir l' olla. Céline ens esgarrifa tot rient, una mica com si pensés que les coses podrien ser molt millors...però quan sabem quina va ser la seva aposta pel nazisme aquest color de tolerància s' ens difumina, mostra la seva desesperació i el fons intransigent amb la feblesa o la lletjor.
La biografia no es mai imprescindible, però conèixer- la acaba de dibuixar l' artista.

Paintings. Card. Tinta s/ paper d' arrós.

Fauves i domèstics.

A La Vanguardia del 14 de Juny, J.F. Yvars, (un dels pocs crítics d' art que sempre val la pena llegir) ens preguntava, parafrasejant a James Helkins ..."Ha llorado alguna vez ante una obra de arte? ¿Cuando fué la última vez que lo hizo? Us remetré a la lectura d' aquest article, ple de referències interessants, i que acaba amb una advertència : "cuidado pues, con las emociones".
Però no ens equivoquem, doncs Yvars també diu que "el ascetismo de la percepción intelectual empobrece, sin duda, la experiencia estética", i es ben clar en la seva condemna de la "disolvente plástica en alza". A mi em sembla que els Fauves van omplir un buit entre l' excés de sentimentalisme dels últims romàntics, sense caure en la dissolució impressionista, i el que es més important, sense perdre el gust de la pura pintura.
El sentiment i la emoció son quelcom subjectiu, i sorgeixen quan un menys s' ho espera. Quan vaig veure els gravats de Goya per primer cop, em vaig posar, literalment, a tremolar. En una exposició que visitava hi havia un quadre de Ingres, La Font, que representa una noia nua amb un àmfora que vesa aigua. Una visitant es va quedar enlluernada i va dir amb devoció . ¡Que bonic! L' art desperta (i aquesta es la seva funció) emocions simples, les més pregones; la força, la bellesa, el misteri...
A propòsit, però, de la iconografia fauve, deiem que va ser comuna a tots ells i que ara trobem a faltar un aglutinant d' aquest caràcter, que potencii la imatge per sobre dels conceptes. Aquesta imatge que facilitaven els mites, potser només l' ha trobada l 'art Pop, en la imatgeria del cine o de la publicitat. Per formació hi han artistes que ens trobem orfes d' aquesta font, i enmig de la particular lluita per l' expressivitat, de tant en tant recorrem als grans totems que van presidir la nostra formació, i que ara, lamentablement cauen en desús.
I tant cómodes com eren...

Estimats fauves

Tot visitant la mostra que sobre Van Dongen s' acaba d' inaugurar al Museu Picasso, em preguntava com es que en aquests moments els artistes semblen ( semblem) haver perdut una iconografia definitòria, ni que fos en grau mínim, de la nostra especial vivència del moment històric, o simplement de l' ambient general de la societat. Al grup dels Fauves hi trobem una clara inclinació a retratar els ambients del circ, del cafés o cabarets, de la vida al carrer o en interiors sòrdids o luxosos. Hi desfila una galeria de personatges ben vius, dibuixats amb nerviós carbonet, amb quatre cops de color, o amb més ambició en quadres plens de cromatisme i de drama. Aquesta temàtica es present en obres de Picasso, Matisse, el nostre Opisso i el mateix Van Dongen, que en fa un ús libèrrim i apassionat. També trobo en aquest pintor aquella flaire de llibertat que el va fer evolucionar sempre, potser amb alguna equivocació cap al final de la seva vida, però que representa l' esforç i la lluita que un vertader artista ha de mantenir sempre, tot evitant l' anquilosament. A falta d' una imatgeria viva, el que veiem sovint a les galeries o als museus, al moment actual s' allunya molt de la visió estética; es recolza en una doble articulació, talment com el discurs literari, partint d' una idea, no d' una imatge, i desplegant a partir d' això un discurs de signes, que tanmateix podríen ser lletres, estalviant- nos així la feina de desxifrar unes xarades pretesament plenes de trascendència. Ignoro si els artistes d' ara llegeixen massa...o potser miren poc.
Prometo continuar.

Memobiles de Krähenbühl

Quan la investigació, ja sigui de formes o de materials, es feta amb honestedat i sense pretensions de ser- ne la última paraula, o de transmetre un missatge rabiosament "contemporani", s' ens poden oferir obres com la que Etienne Krähenbühl ha presentat a la galeria Joan Gaspar, actual per intemporal, tant lúdica com seriosa, tan estètica com purament experimental. Aquest escultor, mestre en les arts del ferro, de qui tenim desde ara a Barcelona una escultura al carrer Alfons XII; nº 99, davant de l' Escola Suissa, troba unes aleacions que en ser colpejades emeten un sò armoniós. Les mateixes formes en que aquests metalls s' agrupen, generalment penjats del sostre, o en fines tiges, afavoreixen la seva contemplació, per la seva simplicitat, per l' equilibri finíssim entre les diferents peces o la rotunditat que en d' altres assoleix aquest creador, que ha trobat l' ànima més pregona del metall i ens la ofereix convertida en objecte digne d' una contemplació detinguda.

Nou?

El MACBA ha fet noves adquisicions: anem a veure- les amb tot l' interès. A la guia de l' exposició, que consultem posteriorment i que no porta firma, les justificacions extremament teòriques no ens consolen de la decepció. Es evident que s' han afegit obres de gran vàlua; al meu humil parer inquestionables, com ara Oteiza, Gego, i del nostre país, les capses d' Antoni Llena, que ocupen un lloc d' honor; encara que pel seu caràcter íntim s' hauríen beneficiat més en un àmbit reduït. La guia no conté cap llistat de les noves incorporacions, cosa que seria útil i gairebé indispensable. Però, tot i acceptant que un museu que vol ser contemporani, o que així es defineix, ha de mostrar els corrents més importants del moment, la tria que s' en faci serà definitòria d' una postura que pot ser, i en aquest cas es, estreta i dogmàtica, encarcarada en propostes no tan noves, caducades de fa temps i que hauríen de tenir una presència mínima i purament testimonial.
La revolta i la mort de l' art, la incorporació de noves tecnologies i la infladura conceptual que esterilitza qualsevol impuls estètic son ja quelcom que pertany al passat; i no un passat d' ahir mateix, sino de dos o tres generacions.
Joan Brossa, en una conversa, va contestar a la meva pregunta de que era per ell la màgia dient- me que no podia dir- m'ho. Això es- va dir- com anar al cine i encendre els llums per veure- hi millor.
Doncs això.

Paintings. Gorgona. Oli s/ fusta entelada.

Paintings. Persèfone. Oli s/ fusta entelada

Paintings. Oli s/ fusta entelada. Dona estel.

Caminar ciutats.

A qualsevol ciutat, hi ha un element que generalment genera en nosaltres ben poca atenció, i que en canvi a un nivell inconscient afecta molt a la percepció del seu caràcter. Sigui quina sigui la manera en que ens hi passejem, el sòl, l' empedrat o els palets que guarneixen les aceres ens fan la visita més o menys autèntica. Penso en aquests moments en l' atmosfera perduda del nostre barri gòtic, actualment més cómode, amb els carrers llissos i asfaltats, però molt menys suggeridor del que era abans, amb els panots cantelluts i les aceres estretes. Si aneu a Praga, mireu a terra. No sé com faríen a l' época el mosaic deliciós de les aceres, empedrat de petites peces quadrades, però trepitjar- lo proporciona una forta impressió, entre poética i compasiva, (quantes esquenes doblegades, quant d' esforç perque hi passem ara tant tranquils), que en aquesta ciutat convertida en parc temàtic, es una de les coses que ens fan retrobar en certa mesura el sentit d' una ciutat on no se sap a on van els checs a comprar el pa.

Museus oblidats

Algunes ciutats disposen de grans col·leccions de pintura, amb obres de gran categoria i a on anem per veure directament aquells mestres incomparables que ja coneixem, hem sentit parlar o vist reproduccions dels seus quadres. En d' altres cal buscar una mica per veure pintura; en tenen poca, ja per haver estat expoliats o també per manca d' interés, perque hi ha pobles músics, pobles literaris, o escultors, arquitectes o pintors. Però visitant aquestes ciutats ens trobem amb alguna col·lecció en que, a banda de posseir obres notables, disposa d'altres d' autors poc o gens coneguts. Això ofereix l' avantatge de la distància; en no tenir cap idea preconcebuda, aquestes pintures se' ns ofereixen sense referències, despullades de cap previa interpretació, i per tant rodones, palesament pictòriques.
Principalment en obres clàsiques, la temàtica religiosa o mitológica, cada cop més i més allunyada del coneixement de l' espectador (que entre la joventut es ja una mancança amenaçadora), s' afegeix a l' estranyament d' uns temes que ens resulten misteriosos i enigmàtics. De pas en pas, i per obra del temps, la ignorància del seu significat, junt amb la virginitat de la nostra mirada que per primer cop aprecia un obscur mestre desconegut, la pintura pot esdevenir quelcom gairebé surrealista, com una finestra que el pintor ens obre sobre la seva ànima i els seus somnis, o millor dit, les seves visions. L' escena bíblica, l' episodi homèric es converteixen en quelcom d' hermètic, i sobtadament això ens fa veure la sola Pintura; aquella manera que l' artista ha trobat per representar una porció del seu propi món.

Dificultats virtuals

Desprès de molts intents, només he aconseguit pujar aquesta imatge de la Vaca. No es gaire bona, però us donarà una idea.

Paintings. Vaca. Oli s/ fusta entelada.

Vaca.

Desprès d' haver conreat durant uns anys l' escultura minimalista, que em va curar de molts entrebancs formals i de concepte (que no conceptuals) vaig tornar a la pintura amb més ganes i llibertat. Oblidant el tema, he deixat anar una fluència despullada de qualsevol connotació que no fos estrictament plàstica, pictòrica.
Un dia però, en un somni de molt impacte, vaig veure nítidament el rostre d' una vaca. Mostrava un gest de desdeny i sofriment que no he pogut oblidar. La visió era tan clara i forta que la vaig pintar. I aqui la teniu. Això va obrir la porta d' una nova figuració de que us aniré donant mostres.

Paintings.Oli sobre fusta entelada

Ciutat : ordre o caos?

Ve a la ment aquesta pregunta quan passem per la nova plaça Lesseps. L' autobús no es troba entrebancs, ja no tenim aquell scalextric tant del "quiero y no puedo" falsament modern i espantós des de tots els punts de vista. Potser alguns detalls podríen estar més ben resolts, com ara la sortida del parking, però en general a la circulació li podem posar bona nota. En canvi, un cop aconsseguit millorar aquesta, cosa essencial en una plaça, i comptant amb un nou edifici (la biblioteca Fuster) molt ben resolt i molt bell, tot aquest ordre ens va fer concebre l' esperança de que tindríem un espai net, coherent, o potser amb una qualitat estètica augmentada per alguna escultura ben col·locada i un ajardinament fet amb seny. Enlloc d' això, sota la nostra mirada perplexa han aparegut uns elements fora de qualsevol justificació espacial, que s' estàn allà com llençats per una ma irada, o com sortits d' una pel·licula de l' expressionisme alemany, torturats, desproporcionats i al·ludint no sabem a quines oscures forces del subsòl... hi han escales que no duen enlloc (¿Escher?), jardineres estratosfèriques que es marceixen sovint, i una pèrgola sense roserar, sense tendal, que no sabem que resalta o que vol enmarcar o protegir...De Chirico ploraria si pogués veure aquest espai que vol ser ¿oníric, metafísic? i que no aconssegueix dels ciutadans no gaire cosa més que un sospir de resignació.

Kiki Smith

Allò que més m' ha impresionat d' aquesta artista (per a mi fins ara absolutament desconeguda) i que ens presenta la Fundació Miró, apart de l' evident calitat de l' obra i del benefici d' una instal·lació acuradíssima, es la seva llibertat expressiva, la confiança en el seu imaginari i la seva factura, que passa per sobre de qualsevol dificultat tècnica, cosa que li confereix una frescor i una espontaneitat sense les que cauria en, per la seva temàtica i el mòn tan domèstic que reflecteix, en la banalitat o el sentimentalisme. Res d' això, en canvi, enterboleix aquesta obra diàfana, subtil sense perdre ni una engruna de força, actual sense "parti pris", i carregada del sentit que l' artista extreu segurament d' un coneixement profund dels mestres antics. Ella parla de Grünewald d' una manera tan familiar que comprenem la molta saviesa que sustenta aquesta obra volàtil i alhora ferma.