Memobiles de Krähenbühl

Quan la investigació, ja sigui de formes o de materials, es feta amb honestedat i sense pretensions de ser- ne la última paraula, o de transmetre un missatge rabiosament "contemporani", s' ens poden oferir obres com la que Etienne Krähenbühl ha presentat a la galeria Joan Gaspar, actual per intemporal, tant lúdica com seriosa, tan estètica com purament experimental. Aquest escultor, mestre en les arts del ferro, de qui tenim desde ara a Barcelona una escultura al carrer Alfons XII; nº 99, davant de l' Escola Suissa, troba unes aleacions que en ser colpejades emeten un sò armoniós. Les mateixes formes en que aquests metalls s' agrupen, generalment penjats del sostre, o en fines tiges, afavoreixen la seva contemplació, per la seva simplicitat, per l' equilibri finíssim entre les diferents peces o la rotunditat que en d' altres assoleix aquest creador, que ha trobat l' ànima més pregona del metall i ens la ofereix convertida en objecte digne d' una contemplació detinguda.

Nou?

El MACBA ha fet noves adquisicions: anem a veure- les amb tot l' interès. A la guia de l' exposició, que consultem posteriorment i que no porta firma, les justificacions extremament teòriques no ens consolen de la decepció. Es evident que s' han afegit obres de gran vàlua; al meu humil parer inquestionables, com ara Oteiza, Gego, i del nostre país, les capses d' Antoni Llena, que ocupen un lloc d' honor; encara que pel seu caràcter íntim s' hauríen beneficiat més en un àmbit reduït. La guia no conté cap llistat de les noves incorporacions, cosa que seria útil i gairebé indispensable. Però, tot i acceptant que un museu que vol ser contemporani, o que així es defineix, ha de mostrar els corrents més importants del moment, la tria que s' en faci serà definitòria d' una postura que pot ser, i en aquest cas es, estreta i dogmàtica, encarcarada en propostes no tan noves, caducades de fa temps i que hauríen de tenir una presència mínima i purament testimonial.
La revolta i la mort de l' art, la incorporació de noves tecnologies i la infladura conceptual que esterilitza qualsevol impuls estètic son ja quelcom que pertany al passat; i no un passat d' ahir mateix, sino de dos o tres generacions.
Joan Brossa, en una conversa, va contestar a la meva pregunta de que era per ell la màgia dient- me que no podia dir- m'ho. Això es- va dir- com anar al cine i encendre els llums per veure- hi millor.
Doncs això.

Paintings. Gorgona. Oli s/ fusta entelada.

Paintings. Persèfone. Oli s/ fusta entelada

Paintings. Oli s/ fusta entelada. Dona estel.

Caminar ciutats.

A qualsevol ciutat, hi ha un element que generalment genera en nosaltres ben poca atenció, i que en canvi a un nivell inconscient afecta molt a la percepció del seu caràcter. Sigui quina sigui la manera en que ens hi passejem, el sòl, l' empedrat o els palets que guarneixen les aceres ens fan la visita més o menys autèntica. Penso en aquests moments en l' atmosfera perduda del nostre barri gòtic, actualment més cómode, amb els carrers llissos i asfaltats, però molt menys suggeridor del que era abans, amb els panots cantelluts i les aceres estretes. Si aneu a Praga, mireu a terra. No sé com faríen a l' época el mosaic deliciós de les aceres, empedrat de petites peces quadrades, però trepitjar- lo proporciona una forta impressió, entre poética i compasiva, (quantes esquenes doblegades, quant d' esforç perque hi passem ara tant tranquils), que en aquesta ciutat convertida en parc temàtic, es una de les coses que ens fan retrobar en certa mesura el sentit d' una ciutat on no se sap a on van els checs a comprar el pa.