Estimats fauves

Tot visitant la mostra que sobre Van Dongen s' acaba d' inaugurar al Museu Picasso, em preguntava com es que en aquests moments els artistes semblen ( semblem) haver perdut una iconografia definitòria, ni que fos en grau mínim, de la nostra especial vivència del moment històric, o simplement de l' ambient general de la societat. Al grup dels Fauves hi trobem una clara inclinació a retratar els ambients del circ, del cafés o cabarets, de la vida al carrer o en interiors sòrdids o luxosos. Hi desfila una galeria de personatges ben vius, dibuixats amb nerviós carbonet, amb quatre cops de color, o amb més ambició en quadres plens de cromatisme i de drama. Aquesta temàtica es present en obres de Picasso, Matisse, el nostre Opisso i el mateix Van Dongen, que en fa un ús libèrrim i apassionat. També trobo en aquest pintor aquella flaire de llibertat que el va fer evolucionar sempre, potser amb alguna equivocació cap al final de la seva vida, però que representa l' esforç i la lluita que un vertader artista ha de mantenir sempre, tot evitant l' anquilosament. A falta d' una imatgeria viva, el que veiem sovint a les galeries o als museus, al moment actual s' allunya molt de la visió estética; es recolza en una doble articulació, talment com el discurs literari, partint d' una idea, no d' una imatge, i desplegant a partir d' això un discurs de signes, que tanmateix podríen ser lletres, estalviant- nos així la feina de desxifrar unes xarades pretesament plenes de trascendència. Ignoro si els artistes d' ara llegeixen massa...o potser miren poc.
Prometo continuar.