Prehistoria de Kim Novack

L' amiga "tele" va passar una pel·lícula en sumptuós blanc i negre, una de les primeres en que apareixia aquesta actriu, o més ben dit, estrella, que va ser tan admirada per la seva bellesa de caire misteriós i enigmàtic. Aquí, però, era una noia jove molt bonica i no gran cosa més. Tot contemplant el seu bell rostre en els primers plans, es podia constatar com l' havien anat transformant per aconseguir potenciar el seu intrigant, fred i melangiós posat. Ella va limitar- se a no somriure gairebé mai (seguint l' exemple de Greta Garbo) a moure' s amb elegància i a mostrar aquella expressió inexpressiva, si em permeteu el contrasentit. Es va convertir en una perfecta protagonista de pel·lícules de misteri, emoció, intriga, que era com aleshores les anomenàvem, o en la dona fatal que amagava una tendresa insospitada, com a Picnic, que va ser un dels seus grans èxits, almenys aquí. A la peli que van passar l' altre dia hi apareixia també una joveníssima Dorothy Malone, actriu que mai va assolir els nivells de fama de la Novack. Ella no va deixar- se transformar, i en papers secundaris va aportar tota la seva gran personalitat i una força que responia al paper en que treballés, com a la memorable "Escrito en el viento" de Douglas Sirk. Quan feien aquella pel·lícula no devien imaginar com serien de divergents les seves respectives carreres.
I això m' ha fet pensar en allò que deia Degas:... "que les reines se font de distance et de fard"...

Venècia.

Orhan Pamuk, al diari El País, ens comenta de manera desenfadada i amb molta ironía, com ha estat la seva visita a la Bienal de Venècia d' enguany. L' article ( diumenge 9 d' agost), es una delícia descriptiva de la seva vida acadèmica i d' allò que representa la Bienal pels que tenen el privilegi, o no, de viure en aquella ciutat, que com a mínim, podem calificar de diferent a totes les demés.

Orhan Pamuk es mostra dòcil i humil davant de l' art "contemporani"; es culpa a si mateix d' oblidar sovint llegir les instruccions de l' artista. Diu que de vegades aquests textes son tan llargs com algunes novel·les dolentes, i que no solament expliquen la intenció de l'artista o el contexte de l' obra, sino que ens aconsellen allò que hem de sentir en contemplar-la. I l' escriptor es troba en falta per no ser capaç de sentir- ho.

Perdoneu- me que m' aprofiti d' aquestes idees, però som a l' estiu i els cervells van a poc a poc...Volia sobretot remarcar com aquest sentiment d' inutilitat que ens provoca aquest pretès "art" tan racionalitzat no es exclusiu de ningú i es fa cada cop més general. Fins quan haurem de suportar l' estéril joc de posar ordre i claredat al misteri?