Més i més fauves.

A Barcelona acabarem tenint una revisió completa d' aquest període de l' art. I ja anava sent hora. Amb Maurice de Vlaminck veiem potser la postura més pura i radical del moviment, que va tenir a casa nostra moments d' oblit i desdeny en favor d' altres estètiques més elaborades i racionals, com ara el Cubisme. Tenim un instint natural, els catalans, cap a les manifestacions espontànies que corregim amb una racionalitat exagerada. Els dragons queden dominats per la regla i el compàs...i en aquests moments l' art que veiem a les galeries privades oscil·la en general entre les dues postures extremes, decantat cap a la sequedat més absoluta del concepte, lligat de peus i mans a la literatura i despullat de qualsevol derivació sensorial. En determinats moments això pot ser una reacció sana i necessària, però un cop corregida la deriva, la pintura hauria de retrobar el seu lloc i emocionar- nos. Emocionant-se...

Un llibre endarrerit

Entre les moltes lectures que sovint anem posposant, o que no ens han vingut a les mans, jo tenia el llibre de Céline, "Voyage au bout de la nuit". L' havia fullejat (amb un cert escàndol) però no era capaç d' enfrontar- m'hi. Ara, que segons veig començo a estar curada d' espants, me l' he comprat en francès i l' he llegit amb una atenció meravellada. Enlluernada per aquella prosa castissa, viva i descarnada, m' he ficat en el desencant amarg i tanmateix airós i ple d' humor de la novel·la, deixant pel final les explicacions, la biografia i exordis que conté el llibre. I quan fem això, la lectura no ens ve tenyida per cap judici previ, sobretot si no sabem res del seu autor, com confesso era el cas. Saber que Céline, pseudònim de Louis Destouches, va ser colaboracionista i declaradament antisemita, potser m' hauria obligat a una lectura més "política" que literària, hauria llastrat l' experiència artística amb un pes historicista que no li feia cap falta.

Això si, a posteriori aquests detalls biogràfics m' han fet copsar l' angoixa continguda en les successives aventures "al fons de la nit", que exploren els principals abismes de la vida humana, la guerra, la bogeria... o les diverses maneres de fer bullir l' olla. Céline ens esgarrifa tot rient, una mica com si pensés que les coses podrien ser molt millors...però quan sabem quina va ser la seva aposta pel nazisme aquest color de tolerància s' ens difumina, mostra la seva desesperació i el fons intransigent amb la feblesa o la lletjor.
La biografia no es mai imprescindible, però conèixer- la acaba de dibuixar l' artista.