Propera mostra

Estic contenta d' anunciar- vos la meva nova expo que s' inaugura el dia 17 d' aquest mes de març. No esperava fer- la, però tenint obra suficient cal agafar el calb per les banyes, vull dir el brau pels cabells, o el que sigui que calgui fer, per no perdre cap ocasió d' aquestes que la vida ens porta i que no se sap ben bé per que serveixen. Això de les galeries i els galeristes s' acaba de manera irremeiable; aviat caldrà obrir uns altres camins més imaginatius en que artistes i públic es puguin relacionar amb més naturalitat. Veniu a veure' m! Seré al carrer Princesa 16 del 17 de març al 13 d' abril, a la llibreria Almirall.

Caps- fantasma

Sovint encetem un camí que ens estimula, però que genera alguna crítica i això ens desanima. Tornar- hi al cap d' un temps provocarà un allunyament d' allò accesori , i la primera intenció es trobarà despullada de la superfluitat que s' hi va anar ficant amb l' entusiasme de la novetat.
Em penso que ara estic en el bon moment.

Sasha Waltz & Guests

Tot i sabent que aquesta temporada ja no podreu veure aquest conjunt, que ha estat quatre dies al Liceu, no em resisteixo a fer- vos' en cinq céntims per tal de que si us l' heu perdut, la propera vegada l' aneu a veure.
La seva proposta sobre música de Schubert ve a reforçar el molt interès que aquest compositor mereix despertar als nostres dies. Sasha Waltz ha presentat una interpretació arriscada, molt minimalista, on es barreja la dansa silenciosa, (que per moments ens transporta als quadres de Bacon, pel clima i l' estètica), la dansa amb el piano solista, aquest amb una mezzo, ambdós amb el ballarins, en una composició al meu entendre molt romàntica, doncs es en general el moment sentimental (en el millor sentit de la paraula) , tant com la impressió sensorial i rítmica allò que prima i determina la evolució del moviment. Aquest es un grup d' un nivell molt alt, amb uns portés increíbles, sovint suportats per les ballarines, i un dibuix impecable de grups. Si en algun moment ens podíem preguntar per la intenció, una mica críptica i personal, en general tota l' obra respon admirablement al que la música de Schubert pot suggerir, amb el seu aparent enjogassament i la tragèdia que hi es amagada.
Inclús s' hi inclou algún joc amb l' aigua...element que en Schubert ens portaria a una dimensió espiritual molt alta, que aquí no ha estat ben aprofitada.
La bellesa dels Impromtus i els lieder, (quatre dels més foscos i estremits) es va fer palesa amb dos intèrprets de gran categoria artística.

Una mica més de feina feta.

N' hi han més, de noves pintures; aquí en teniu un tast. De tant en tant cal fer un parèntesi, sortir d' un mateix, fer una tombarella, experimentar coses diferents.Però ja torno a ser al meu camí i el reemprenc amb ganes, ja ho veieu. Al meu voltant, els joves s' indignen tant o més que jo del marasme en que la vida barcelonina ha caigut pel que fa a l' art i del papanatisme regnant. Hi ha el que hi ha i no cal esperar- ne més...però si seguir llaurant i llaurant; tant sols per ser dignes de la vida.

Monotip. Impressió s/ paper

Monotip. Impressió s/ paper

Aigua- passió. Oli s/ cartró ent.

Pedra, insecte. Oli s/ fusta ent.

Arbre lluitant amb el vent. Oli s/ fusta ent.

Insectes. Oli s/ fusta ent. 2009

Tornar al camí.

S' ha acabat la marrada de les deesses i dones voladores. Ha estat un exercici de paciència que em calia per renovar energies, treballar el color i evitar l' anquilosament. Procuro fugir de la repetició d' una fórmula estètica, per molt que l' hagi trobada jo mateixa. En això m' han ajudat alguns amics, com també la visita a la meravellosa mostra de Frantisek Kupka, que a la Fundació Miró desplega la seva visió penetrant de la natura, que va molt més enllà d' una representació sensorial: ell en deia abstracció orgànica, definició encertadíssima que faig meva en la pròpia recerca. Aniré penjant- ne mostres.

Autoexpoli

Si ens podem explicar ( que no estar- hi d' acord) els casos de Clarà i Pere Pruna, en que el seu llegat ha estat pràcticament bandejat del nostre patrimoni, malgrat, com en el cas de Clarà, haver estat explícitament donat a Barcelona, per motius baixament polítics que no haurien de comptar en el reconeixement de cap obra d' art, el cas de l' arxiu Centelles ve a demostrar un cop més com es de baixa l' eficàcia en preservar la nostra cultura, tant per part de les institucions com per la responsabilitat dels hereus. No he seguit de primera mà aquest procés, que ara ens esclata als ulls deixant- nos un cop més meravellats de la pròpia ineficàcia, petitesa i mesquinesa. Un país que produeix artistes i poetes com per exemple, Carles Riba, de qui no s' han reeditat les traduccions d' Homer, que haurien de formar part perpetua del patrimoni cultural, o de Ramon Llull, també inexistent a les llibreries, ens deixa orfes mentre s' enlluerna amb la darrera ensarronada de qualsevol Damien Hirsh i les seves criatures en formol. Si no estem d' acord amb els judicis polítics que es fan sobre els artistes, doncs l' obra hi està per sobre, encara podem estar- hi menys en que no es defensi una obra tan acceptablement correcta, segons aquests paràmetres, com la d' aquest genial fotógraf.

Altre cop Orhan Pamuk

Fa poc que he descobert aquest autor, que em va fascinant delicadament. La seva prosa i els seus temes tenen una qualitat "plàstica" que no rau en les descripcions, si no que impregna tota la seva visió i la manera de descriure- la. No es estrany, doncs es també un home que dibuixa i a qui interessa la Pintura. No m' estendré en una crítica que està fora del meu abast; només volia recomanar, a qui no l' hagi llegit, el seu llibre "Me llamo Rojo", que ens endinsa en la historia de les miniatures turco- perses de manera originalísima, plena de vivacitat i poesia.

Freqüències o sinestèsies?

A Santa Mònica es pot veure una instal·lació d' Eugènia Balcells amb el títol "Freqüències", molt acuradament realitzada, com aquesta artista ens té acostumats. En aquest centre d' art de la Rambla ja fa temps que s' està incidint en propostes que acosten l' art i la ciència, cosa que ens sembla que cal fer i en que cal aprofundir. Es molt difícil esbrinar, en obres d' aquestes característiques, allò que l 'artista planteja en termes poètics del substracte autènticament científic del que s' ha servit per sustentar l' obra. En aquest cas, Eugènia Balcells em penso que fa més un exercici de sinestèsia que una anàlisi estrictament exacta. Tenim espectres de color en les freqüències que emeten agents diferents, i la seva correspondència amb el só. El resultat es fascinant i molt estètic, com en les altres dues instal·lacions, més aleatòries i lliures. Cal seure allà i mirar- s'ho, deixant-se dur pel joc canviant que es va reflectint de manera envoltant.
A mi m' ha agradat molt. Malgrat tot, em pregunto si en aquests tipus d' obres no s' introdueix, "à l' insu de l' artiste", un cert didactisme que les fa una mica ingènues, i que en minva el seu valor artístic i poètic.

"El gos com a gos, el cavall com a cavall"

Aquesta es la meva cita preferida d' Epictet, i em servirà avui per aclarir una mica el concepte final de l' entrada anterior. Aquí la perfecció queda limitada per Epictet a allò que es genuí...però segurament arribar al grau més alt d' adequació amb la identitat es la mena de perfecció que cal buscar, i no quelcom d' abstracte i lluny de la realitat: entenent la realitat com tot allò que es o pot ser possible.
Dins d' aquests paràmetres, el defecte adquireix caràcter d' individuació; i lluny de desvirtuar la bellesa o virtut de cada individu, en ressalta allò que li es propi només a ell; ja s' entén que sempre que quedi dins els límits de la identitat.
Ara ( tornant a la sal humida), fer d' un defecte una virtut no deixa de ser un exercici pervers, sobretot quan la sal humida, més barroera, ens la facin pagar més cara que la seca i modernitzada.

Insecte

Insecte.Fil de coure, cera.