Aquesta es la meva cita preferida d' Epictet, i em servirà avui per aclarir una mica el concepte final de l' entrada anterior. Aquí la perfecció queda limitada per Epictet a allò que es genuí...però segurament arribar al grau més alt d' adequació amb la identitat es la mena de perfecció que cal buscar, i no quelcom d' abstracte i lluny de la realitat: entenent la realitat com tot allò que es o pot ser possible.
Dins d' aquests paràmetres, el defecte adquireix caràcter d' individuació; i lluny de desvirtuar la bellesa o virtut de cada individu, en ressalta allò que li es propi només a ell; ja s' entén que sempre que quedi dins els límits de la identitat.
Ara ( tornant a la sal humida), fer d' un defecte una virtut no deixa de ser un exercici pervers, sobretot quan la sal humida, més barroera, ens la facin pagar més cara que la seca i modernitzada.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Em ve al cap un exercici pervers similar al que descrius amb la sal humida (ó potser a l'inrevès?). Ara, quan bona part dels ajuntaments de petites poblacions han fet mans i mànigues per fer la vida impossible a molts artesans i menestrals que practicaven oficis mil.lenaris (o, quan menys, per accelerar el procès de la seva mort), ara resulta que a les fires i festes majors sempre tenim la colla d'actors que representen aquests oficis devant de joves espectadors encuriosits. Irònic, no?
ResponElimina