Insectes. Oli s/ fusta ent. 2009

Tornar al camí.

S' ha acabat la marrada de les deesses i dones voladores. Ha estat un exercici de paciència que em calia per renovar energies, treballar el color i evitar l' anquilosament. Procuro fugir de la repetició d' una fórmula estètica, per molt que l' hagi trobada jo mateixa. En això m' han ajudat alguns amics, com també la visita a la meravellosa mostra de Frantisek Kupka, que a la Fundació Miró desplega la seva visió penetrant de la natura, que va molt més enllà d' una representació sensorial: ell en deia abstracció orgànica, definició encertadíssima que faig meva en la pròpia recerca. Aniré penjant- ne mostres.

Autoexpoli

Si ens podem explicar ( que no estar- hi d' acord) els casos de Clarà i Pere Pruna, en que el seu llegat ha estat pràcticament bandejat del nostre patrimoni, malgrat, com en el cas de Clarà, haver estat explícitament donat a Barcelona, per motius baixament polítics que no haurien de comptar en el reconeixement de cap obra d' art, el cas de l' arxiu Centelles ve a demostrar un cop més com es de baixa l' eficàcia en preservar la nostra cultura, tant per part de les institucions com per la responsabilitat dels hereus. No he seguit de primera mà aquest procés, que ara ens esclata als ulls deixant- nos un cop més meravellats de la pròpia ineficàcia, petitesa i mesquinesa. Un país que produeix artistes i poetes com per exemple, Carles Riba, de qui no s' han reeditat les traduccions d' Homer, que haurien de formar part perpetua del patrimoni cultural, o de Ramon Llull, també inexistent a les llibreries, ens deixa orfes mentre s' enlluerna amb la darrera ensarronada de qualsevol Damien Hirsh i les seves criatures en formol. Si no estem d' acord amb els judicis polítics que es fan sobre els artistes, doncs l' obra hi està per sobre, encara podem estar- hi menys en que no es defensi una obra tan acceptablement correcta, segons aquests paràmetres, com la d' aquest genial fotógraf.

Altre cop Orhan Pamuk

Fa poc que he descobert aquest autor, que em va fascinant delicadament. La seva prosa i els seus temes tenen una qualitat "plàstica" que no rau en les descripcions, si no que impregna tota la seva visió i la manera de descriure- la. No es estrany, doncs es també un home que dibuixa i a qui interessa la Pintura. No m' estendré en una crítica que està fora del meu abast; només volia recomanar, a qui no l' hagi llegit, el seu llibre "Me llamo Rojo", que ens endinsa en la historia de les miniatures turco- perses de manera originalísima, plena de vivacitat i poesia.

Freqüències o sinestèsies?

A Santa Mònica es pot veure una instal·lació d' Eugènia Balcells amb el títol "Freqüències", molt acuradament realitzada, com aquesta artista ens té acostumats. En aquest centre d' art de la Rambla ja fa temps que s' està incidint en propostes que acosten l' art i la ciència, cosa que ens sembla que cal fer i en que cal aprofundir. Es molt difícil esbrinar, en obres d' aquestes característiques, allò que l 'artista planteja en termes poètics del substracte autènticament científic del que s' ha servit per sustentar l' obra. En aquest cas, Eugènia Balcells em penso que fa més un exercici de sinestèsia que una anàlisi estrictament exacta. Tenim espectres de color en les freqüències que emeten agents diferents, i la seva correspondència amb el só. El resultat es fascinant i molt estètic, com en les altres dues instal·lacions, més aleatòries i lliures. Cal seure allà i mirar- s'ho, deixant-se dur pel joc canviant que es va reflectint de manera envoltant.
A mi m' ha agradat molt. Malgrat tot, em pregunto si en aquests tipus d' obres no s' introdueix, "à l' insu de l' artiste", un cert didactisme que les fa una mica ingènues, i que en minva el seu valor artístic i poètic.

"El gos com a gos, el cavall com a cavall"

Aquesta es la meva cita preferida d' Epictet, i em servirà avui per aclarir una mica el concepte final de l' entrada anterior. Aquí la perfecció queda limitada per Epictet a allò que es genuí...però segurament arribar al grau més alt d' adequació amb la identitat es la mena de perfecció que cal buscar, i no quelcom d' abstracte i lluny de la realitat: entenent la realitat com tot allò que es o pot ser possible.
Dins d' aquests paràmetres, el defecte adquireix caràcter d' individuació; i lluny de desvirtuar la bellesa o virtut de cada individu, en ressalta allò que li es propi només a ell; ja s' entén que sempre que quedi dins els límits de la identitat.
Ara ( tornant a la sal humida), fer d' un defecte una virtut no deixa de ser un exercici pervers, sobretot quan la sal humida, més barroera, ens la facin pagar més cara que la seca i modernitzada.

Insecte

Insecte.Fil de coure, cera.

Defectes

Mentre al super buscava flor de sal (un luxe abans desconegut) trobo un paquet amb aquest nom: Sal humida. Sense acabar de creure- m'ho, miro el paquet i no hi ha dubte; m' ofereix sal humida...allò que sempre havíem trobat molest i que miràvem de solucionar posant grans d' arrós als salers, deixant el paquet al sol o altres remeis casolans. Però, des de que la sal es seca i llisca feliçment del saler avall, es possible que hi hagin persones que trobin a faltar aquells entrebancs, que pensin en tot un entramat que hi havia a les cuines que resulta entranyable... perquè les molèsties que s' hi afegien ja les hem oblidat o perquè realment no les coneixem; de tal manera que un defecte que ja s' havia esmenat reapareix amb un aura prestigiosa de cosa "antiga" o més natural que la que ara tenim.
I es que els defectes poden tenir un poder de suggestió que segurament consisteix en fer les coses interessants...com ara la escoliosi de Marylin, o la mirada dels miops que resulta misteriosa, i que els fa semblar distants quan només son distrets.
A mi m' agrada que a les meves obres hi hagin defectes; més en el sentit d' una escoliosi que en alguna cosa molesta, com ara la humitat a la sal. Tenen els defectes que se m' escapen, però també aquells que poso o deixo amb intenció, perquè l' espectador, en mirar-ho, acabi la corba, rectifiqui l' angle o simplement s' adoni que no m' interessa la perfecció.

Insectes. Fil de coure, cera.

Per fi he acabat la Dafne de que us parlava fa poc. Aquesta sèrie de deesses o gegantes que se m' imposen entremig de la tasca habitual, més abstracta i sense "tema", em desconcerten tant com si em creixessin fulles. He de pintar- les: aquí les teniu.

Dafne desconcertada

Llestos i vius

Ahir era tard i volia ploure , i vaig agafar un taxi. Tot entrant vaig veure que conduia una dona (això es irrellevant) i que estava parlant pel mòbil amb gran entusiasme. - La cocina me la hago, seguro...pero si podemos tirar el tabique, nene, nos va a quedar el cuarto de miedo...- Li vaig indicar on volia anar quan va respirar entre dues frases ben cridades; ella va arrencar i va seguir la conversa amb entusiasme. Mentrestant jo anava pensant que conduia amb una ma i que no em tranquil·litzava gaire que donés batzegades enmig del passeig de Gràcia. De manera que li vaig dir, procurant ser finament irònica i no ofendre, que si l' estava molestant no em faria res baixar- me. Em va fer un gest com dient "no et preocupis" i va seguir xerrant. Barcelona es cada cop més una selva, on tothom va a la seva i es llest (per que no anar per la acera en moto si així tallo? ) es viu i camina dret com un robot encara que de passada empenyi els altres.
Ja n' estic tipa, si em permeteu dir- ho així; i això va fer que li digués a la senyora que baixaria del taxi si no s' estava per la feina. - Ah, mire... yo puedo conducir con una mano, que no pasa nada.
_ Si, però resulta que jo li pago el servei i s' entén que vostè ha d' estar per fer- ho el millor possible. Quan vagi sola, faci el que vulgui. (I no vaig afegir; que ja la multaran, espero).
Va quedar moixa, calladeta i em va portar cap a casa.
Però us asseguro que mentre li deia aquelles coses em feia por com podia reaccionar aquella senyora tan llesta i tan ben avesada a la vida urbana.

Fulles de llorer

M' he passat tot el mes d' agost i el que va de setembre enfeinada amb una "Dafne" que anava sortint sola. Està en la línia de les altres deesses que us he mostrat aquí, retrats imaginaris de mig cos o sols de la testa. La meva Dafne mostra unes mans que es van cobrint de fulles, i amb elles mig es tapa la cara, mentre el cap també s' ha omplert de llorer. La feina es considerable...ja que es tracta de ser fidel al tema i al mateix temps no resultar empipador; a més, el mínim que es pot demanar a una pintura es que sigui coherent amb ella mateixa, sense cap defalliment.
Doncs be, avui quan ja pensava que estava a punt d' acabar- la, les coses s' han començat a torçar. Ahir vaig trobar una branqueta de llorer, de la espècie que te la branca vermella, i això em va servir molt per dibuixar el fullatge i donar un toc de contrast al color. Ah, però avui, amb aquelles fulles al davant, m' he entusiasmat i el quadre ha anat derivant cap a un realisme inútil, que no te res a veure amb la meva primera intenció.
En aquests moments el primer impuls es d' engegar- ho tot a rodar...però el que he fet es tapar el quadre amb un llençol. Esperaré que s' eixugui i li passaré paper de vidre...per totes i cada una de les fulles. I tornarem a començar.
No es quelcom que no m' hagi passat mai; el bonic es que desprès, sembla que la pintura s' ha fet d' una volada, sense esforç. I a més, s' enriqueix amb el lleuger fons de "pentimento" que hi quedarà.
Si m' en surto, ja la penjaré a veure que us en sembla.

Uniformats

Fa un temps, vaig fer passar uns vídeos antics que tenia al nou sistema VHS, ara també superat. Uns eren copies de la televisió i d' altres familiars, de quan els nens eren petits i tot allò. Un cop desats i oblidats, vaig tenir la sorpresa de que el laboratori m' avisés de que encara en tenien uns quants que no havia recollit. Hi vaig passar i ens els varem mirar. Eren uns nens (com els meus) amb unes palmes i palmons (com els seus), era una senyora amb un vestit jaqueta com el meu, amb la faldilla ran de genoll i la jaqueta a la cintura, amb un cabell crepat com el meu, i que també es deia senyora Rovira, (i per això m' havien cridat). Vaig quedar enlluernada per l' efecte clònic i per com les diferències que hi podien haver entre aquella família i la meva s' esborraven amb el pas dels anys...segurament per que havíem fet coses semblants, portat vestits semblants, adoptat aires semblants..i tot això sentint-nos únics, especials i gairebé diria que distingits.
De manera que vaig trobar que, vistos de lluny, els humans devem aparèixer tan indistingibles com ara una colla de ximpancés ens pot semblar a nosaltres.

Els disset anys de Mozart

Gairebé sempre, els comentaristes musicals, sigui a la ràdio o en els programes de ma, en anunciar, posem per cas, la Simfonia nº 25 de W. A. Mozart, remarquen molt el fet de que Mozart la composés als disset anys. No per que la composés, doncs ja es sabut com va ser de precoç, si no per que aquesta música te un caràcter ombrívol, es molt dramàtica i aquests estudiosos troben estrany que un noi adolescent fos capaç d' escriure quelcom de tan profund i carregat de tragèdia; quan es precisament aquesta época difícil la més feconda en aquest tipus de sentiment, amb un fons de desesper intens, més que en les obres de maduresa en que ja no serà tan difós, grandiós i tremendament inexplicable.

James Joyce al seu "Retrat de l' artista adolescent", descriu de forma admirable aquest moment especial i difícil; la novel·la ens interessa fins que Dedalus troba la seva expressió artística, el seu centre, i Joyce ens fa patir una petita demostració....Un altre cas ben especial va ser el d' Arthur Rimbaud, poeta "maudit" per excelència, amb una acidesa insuperable que posava en questió qualsevol valor establert...fins que va fer- se gran i va deixar de banda tot aquell potencial. Probablement per que ja no li feia cap falta.

Mozart no va perdre, però, ni una engruna de les seves qualitats; encara que la seva Simfonia nº 25, crec que en sol menor, resulta una obra amarada de dolor, es el patiment jovenívol que desprès s' eixamplarà amb més i més colors.

Prehistoria de Kim Novack

L' amiga "tele" va passar una pel·lícula en sumptuós blanc i negre, una de les primeres en que apareixia aquesta actriu, o més ben dit, estrella, que va ser tan admirada per la seva bellesa de caire misteriós i enigmàtic. Aquí, però, era una noia jove molt bonica i no gran cosa més. Tot contemplant el seu bell rostre en els primers plans, es podia constatar com l' havien anat transformant per aconseguir potenciar el seu intrigant, fred i melangiós posat. Ella va limitar- se a no somriure gairebé mai (seguint l' exemple de Greta Garbo) a moure' s amb elegància i a mostrar aquella expressió inexpressiva, si em permeteu el contrasentit. Es va convertir en una perfecta protagonista de pel·lícules de misteri, emoció, intriga, que era com aleshores les anomenàvem, o en la dona fatal que amagava una tendresa insospitada, com a Picnic, que va ser un dels seus grans èxits, almenys aquí. A la peli que van passar l' altre dia hi apareixia també una joveníssima Dorothy Malone, actriu que mai va assolir els nivells de fama de la Novack. Ella no va deixar- se transformar, i en papers secundaris va aportar tota la seva gran personalitat i una força que responia al paper en que treballés, com a la memorable "Escrito en el viento" de Douglas Sirk. Quan feien aquella pel·lícula no devien imaginar com serien de divergents les seves respectives carreres.
I això m' ha fet pensar en allò que deia Degas:... "que les reines se font de distance et de fard"...

Venècia.

Orhan Pamuk, al diari El País, ens comenta de manera desenfadada i amb molta ironía, com ha estat la seva visita a la Bienal de Venècia d' enguany. L' article ( diumenge 9 d' agost), es una delícia descriptiva de la seva vida acadèmica i d' allò que representa la Bienal pels que tenen el privilegi, o no, de viure en aquella ciutat, que com a mínim, podem calificar de diferent a totes les demés.

Orhan Pamuk es mostra dòcil i humil davant de l' art "contemporani"; es culpa a si mateix d' oblidar sovint llegir les instruccions de l' artista. Diu que de vegades aquests textes son tan llargs com algunes novel·les dolentes, i que no solament expliquen la intenció de l'artista o el contexte de l' obra, sino que ens aconsellen allò que hem de sentir en contemplar-la. I l' escriptor es troba en falta per no ser capaç de sentir- ho.

Perdoneu- me que m' aprofiti d' aquestes idees, però som a l' estiu i els cervells van a poc a poc...Volia sobretot remarcar com aquest sentiment d' inutilitat que ens provoca aquest pretès "art" tan racionalitzat no es exclusiu de ningú i es fa cada cop més general. Fins quan haurem de suportar l' estéril joc de posar ordre i claredat al misteri?

Més i més fauves.

A Barcelona acabarem tenint una revisió completa d' aquest període de l' art. I ja anava sent hora. Amb Maurice de Vlaminck veiem potser la postura més pura i radical del moviment, que va tenir a casa nostra moments d' oblit i desdeny en favor d' altres estètiques més elaborades i racionals, com ara el Cubisme. Tenim un instint natural, els catalans, cap a les manifestacions espontànies que corregim amb una racionalitat exagerada. Els dragons queden dominats per la regla i el compàs...i en aquests moments l' art que veiem a les galeries privades oscil·la en general entre les dues postures extremes, decantat cap a la sequedat més absoluta del concepte, lligat de peus i mans a la literatura i despullat de qualsevol derivació sensorial. En determinats moments això pot ser una reacció sana i necessària, però un cop corregida la deriva, la pintura hauria de retrobar el seu lloc i emocionar- nos. Emocionant-se...