Fa un temps, vaig fer passar uns vídeos antics que tenia al nou sistema VHS, ara també superat. Uns eren copies de la televisió i d' altres familiars, de quan els nens eren petits i tot allò. Un cop desats i oblidats, vaig tenir la sorpresa de que el laboratori m' avisés de que encara en tenien uns quants que no havia recollit. Hi vaig passar i ens els varem mirar. Eren uns nens (com els meus) amb unes palmes i palmons (com els seus), era una senyora amb un vestit jaqueta com el meu, amb la faldilla ran de genoll i la jaqueta a la cintura, amb un cabell crepat com el meu, i que també es deia senyora Rovira, (i per això m' havien cridat). Vaig quedar enlluernada per l' efecte clònic i per com les diferències que hi podien haver entre aquella família i la meva s' esborraven amb el pas dels anys...segurament per que havíem fet coses semblants, portat vestits semblants, adoptat aires semblants..i tot això sentint-nos únics, especials i gairebé diria que distingits.
De manera que vaig trobar que, vistos de lluny, els humans devem aparèixer tan indistingibles com ara una colla de ximpancés ens pot semblar a nosaltres.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada