diumenge, 18 d’abril del 2010
Conformar la realitat.
Tenim la temptació de pensar que la nostra percepció del món visible es la mateixa per tothom. La realitat es amorfa; cadascú, en la seva mesura, la crea en la pròpia ment. Això dona peu a tota mena d' intransigències; sovint, els xocs ideològics son fruit d' una estètica anquilosada, inflexible, incapaç d' acceptar una visió diferent de la que es te interioritzada. Potser per la pràctica constant de l' art, (que es l' exercici que fem per tal de transmetre el mon interior), tinc la impressió de que qualsevol estètica que es tingui, i sempre s' en te una, impregna tota activitat moral o intel.lectual, i es a la base de l' ètica. Això no s' ha d' interpretar en el sentit de que tenint una bona ètica tindrem necessariament una estètica que vagi en la bona direcció. O a l' inrevés. Però, i sigui dit amb tots els matisos, si que existirà una certa correlació, diguem- ne de qualitat, entre la manera d' enfrontar- se a la vida i al món i a la societat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Rosa,
ResponEliminaTema apassionant el que esbosses en aquest post. La relació entre ètica i estètica es remunta als grecs, i d’aquesta idea beu encara Beethoven. Molt sovint, però, veiem una dissociació quan considerem la vida i actituds d’alguns grans genis de l’art. Em ve també a la memòria allò de “sine ethica nulla estethica” que va escriure a la pissarra en Valverde, catedràtic d’estètica a Barcelona, en ser suspès Aranguren, catedràtic d’ètica a Madrid, de la seva càtedra.
Records
Carles:
ResponEliminaNo havia vist la teva resposta a aquest post.No sé si aquesta dissociació que comentes seria tal si es pogués fer una anàlisi de gran profunditat. El tema, com bé dius, dona per molt, pels molts nivells d' interpretació i/o d' autenticitat. Gràcies!