A cadascú la seva temptació

Aquest estiu he enllestit dos olis sobre el Sant Antoni, i un altre que espero acabar ben aviat. L' últim presenta el moment en que Antoni es temptat per Apol·loni i Damis, incidint en l' aspecte predominant d' aquestes batalles i dubtes que es presenten a l'eremita, i que son gairebé sempre questions de fe, visions cosmogóniques i no tant, com se sol pensar, atacs a la seva castedat. Si ens llegim el glossari, veiem com Flaubert barreja mitologia amb història; Apol·loni va ser un filósof neopitagòric, capaç de fer miracles, i gairebé rival de Crist amb una gran reputació . Damis va ser el seu deixeble, i Filòstrat va fer servir les seves memòries per escriure la Vida d' Apol·loni, que constitueix gairebé un evangeli. Antoni es temptat a creure que Apol·loni preval sobre Crist; s' agafa a la creu i plora amargament; i molt espantat. Mentre pinto aquestes imatges, intentant que no esdevinguin "il·lustracions", sino més aviat les visions que s' em presenten segons la suggestió del text, ( i que per a mi impliquen la representació figurativa) el seu sentit s' obre al mateix temps que treballo, plantejant- me també a mi unes temptacions que m' obliguen a meditar amb més profunditat. No es aquest el lloc per fer- vos una relació extensa...però, davant la multitud esparveradora de déus, deesses, dimonis, filósofs, pobles diferents, costums i vestits exòtics i surprenents, la "passió" d' Antoni s'em presenta perfectament empàtica, i com ell, em sento com foragitada de casa meva. Es posible que la fe que tenim, (o hem tingut en algún moment) l' hagim posat en quelcom equivocat... però es la nostra. Un amic meu em deia un dia que ens salvem (en el sentit de tenir "vida", eterna o no) més per la bona fe que per la fe mateixa.
Ara es creu molt en "l ' energia"...que no deixa de ser un déu més, ja no barbut però menys inteligible; en la inmensitat del cosmos i en forces desconegudes, que cadascú interpreta de manera més o menys enlairada.
Quan aquest vertigen ens agafa, venen ganes de pensar que l' univers es un joc de miralls, una representació més que podem donar o no per creible; en el fons tot està subjecte a error, i el que ens interessa es viure en pau, principalment. Doncs mireu, allò que tingueu a prop, sigui una creu, un rosari musulmà, un molinet d' oració o quatre pinzells, penso que us servirà tan be com va servir a Antoni.

Mites i sentimentalisme

Les vacances van bé per descansar...però si no anem cansats resulten útils per canviar d' ambient, d' interlocutors i explorar diferents aspectes del món. Aquests dies he estat ben lluny del meu ambient habitual, on generalment trobo agradables coïncidències d' opinió. En l' imaginari dels que m' envoltaven, es podríen destacar dos mites ben catalans, ben arrelats i capaços de generar la defensa més aferrissada; Antoni Gaudí i Montserrat Caballé. Però en la veneració que desperten vaig trobar que els aspectes més febles d' ambdós artistes eren aquells que en un judici seriós de qualitats estètiques merexeirien alguna crítica. No es pot negar que Montserrat Caballé va tenir una esplendorosa época, i que la seva veu prodigiosa arribava a la sublimitat, cosa que ( i no ho atribuiria al pas del temps) actualment s' ha ofegat en un pantanós sentimentalisme...però es precisament això el que li dòna aquesta fidelitat d' un públic ingenu, identificat amb les versions edulcorades que ofereix, donant, diguem- ho clar, gat per llebre.
El cas de Gaudí es encara més punyent. Si l' arquitecte, genial en les seves estructures i solucions constructives, hagués tingut una visió estètica més depurada, menys "naturalista", no seria potser tan apreciat per aquesta gran majoria que el troba tan seu, tan català. Allò que meravella aquesta gran majoria son les baranetes que imiten troncs, les estàtues de guix i els recargolaments. Es veritat que es reconeix la gran importància de les estructures, però si només tinguèssim aquestes, segurament seríem feliços una petita colla i prou.
Tot això em fa pensar que la majoria de catalans som ben gaudinians...d' una manera o altra.

Seguim amb Flaubert

Segueixo amb els olis sobre "Les temptacions de Sant Antoni". Es un treball que ofereix moltes "visions"; no solament plàstiques, sino també de caire filosòfic. Es un allau de dèus, que es superposen i lluiten entre sí, enllaçats en una infinita saga en la que cada un vol ser el definitiu...Flaubert es aquí com un pintor (ja ho hem dit abans) que sitùa el seu discurs en diferents nivell d' abstracció, i aquí l' abstracció es una questió de fe. Com sempre; perqué, on es la realitat?

Torno al comentari que volia fer sobre "Les temptacions". La lectura d' aquest llibre inclasificable de Flaubert, que es com una simfonia de colors que no veiem, de sons que no sentim, de formes impossibles que no podem imaginar, però que malgrat tot, veiem, sentim i imaginem, m' ha portat, ( "malgré moi" o no, això no ho sé dir ) , a treballar en alguns olis que en siguin, d' alguna manera, segurament simbòlica, metàfora significativa, de cap manera il·lustrativa o descriptiva, per molt que fidel, i tant propera com en sigui capaç, suggestiva de l' ambient o clímax que Flaubert descriu.
Es per això que penso que la solució que de moment he trobat pot ser vàlida: a un texte tan vívidament descriptiu només ens hi podem enfrentar desde una abstracció que ens eviti el perill de ser "il·lustratius", triant els elements més significatius, susceptibles de portar- nos l' escena sense els infinits elements que el texte suggereix. Per això l' espai blanc o negre en que les figures es disposen. I per això l' extrema ascesi del color reduït a dos gammes de blau i dos gammes de terres. No cal dir que es tracta d' un homenatge, tant com una reflexió sobre la influència que una obra d' art pot generar en altres artistes encara que siguin de diferents disciplines.

Emoció estètica.

He anat a veure "Black swan", tant pel ballet com per Darren Aronofsky, director gens superficial. No pretenc comentar- vos la pel·licula, encara que us la recomano; pero sí la dificultad que significa representar la emoció, o millor dit, l' èxtasi estètic. El recurs emprat amb més frequència es el de fer una equivalència amb l' orgasme, posant aquesta experiència com a metàfora de la sublimitat que sentim amb la revelació de l' art. A mi em semblen dues coses ben diferents, que segurament tenen la mateixa intensitat, però no en allò que aporten al nostre esperit o al coneixement. No sé com ho faria si hagués de buscar una metàfora que ho expliqués millor...però el fet de que l' art ja ho sigui (una metàfora) en si mateix, ho fa gairebé impossible. I també inútil; aquells que no ho entenen no trobaran en una comparació tan simplista res més que un pàl·lid reflex de les pròpies aventures sexuals, o creuran que per ser un artista cal tenir- ne moltes.

Les verges de Babilònia es prostitueixen devant la Deessa.

La reina de Saba visita Antoni

Nous projectes

He estat molt de temps sense entrar a veure el meu escarabat. He trobat una via diferent del que fins ara havia fet i aviat us en mostraré alguna cosa. Fa molts anys vaig llegir Salambö de Flaubert, i em va impressionar per la enorme plasticitat del seu texte i la imparable sensualitat del seu estil. Pensar en pintar quelcom que hi fes referència va ser inevitable...sense mai plantejar- me "il·lustrar- ho". Però totes les temptatives que vaig fer van resultar insuficients. En canvi, un cop he llegit també "Les temptacions de sant Antoni" la solució ha vingut sola. He trobat una via expressiva que em penso li va de manera ben adient; pinto sobre un fons de guix immaculat amb dos blaus i dos terres; també estic treballant sobre un fons negre del que trec blancs com si fos una manera negra. Quan pengi les fotos us en diré més coses...